Un Visa de 35 anys

El 35è aniversari del Visa pour l’Image de Perpinyà, del 2 al 17 de setembre, arriba en un moment de sacsejades tant en el mapamundi dels conflictes com en el propi món del fotoperiodisme. Necessari per cobrir els llocs on es juga el futur del planeta tot mantenint la veritat i l’exigència de la professió. En són testimoni les 24 exposicions programades d’autors d’arreu, les projeccions nocturnes que fan la volta als 365 dies de l’any i l’intercanvi diari entre consagrats i amateurs. El director del festival, Jean-François Leroy, recorda en la presentació d’aquesta edició, per això, els obstacles que continua travessant aquesta feina.

“Emergència de la foto digital i dels instruments de retoc, mort de les agències d’arxius en benefici de les d’emmagatzematge per abonament, multiplicació dels difusors i dilució del valor d’una imatge amb els telèfons intel·ligents”, enumera Leroy. I, en aquests moments, l’arribada de la intel·ligència artificial generativa, que amenaça de multiplicar les imatges falses. El director de l’esdeveniment ho esbandeix amb una altra reflexió sobre la resistència de l’ofici: “Aquesta necessitat i aquestes ganes de realitat convertiran a partir d’ara els emissors d’informacions verificades i autèntiques encara en més indispensables del que ja ho eren.”

Un repte assumit pels protagonistes d’aquesta edició, emmarcada en una bona meitat d’exposicions en la crisi pel canvi climàtic. Ho reflecteixen de manera metafòrica l’estatunidenc James Balog i l’anglès Nick Brandt en sengles treballs en blanc i negre en què contraposen homes i animals amb un fons irreal com si ja haguéssim traspassat el llindar últim.

L’aigua, per excessiva o per escassa, gira entorn els reportatges dels britànics Ian Berry, que ho ha radiografiat en diferents continents, Emily Garthwaite, que ha baixat pel Tigris iraquià, i Giles Clarke, que s’ha concentrat en el drama alimentari a Somàlia. Una altra perspectiva és la de la francesa Sandra Mehl a l’illa Jean-Charles, al sud de Nova Orleans, que desapareix per la pujada de les aigües i els huracans, cada cop més freqüents. Per la seva part, el francès Pascal Maitre ressegueix a l’Àfrica i l’Àsia el carbó extret dels arbres del qual en depenen 2.500 milions de persones perquè no tenen electricitat o no la poden pagar.

D’aquesta economia de subsistència, s’origina la immigració massiva cap als països rics del nord amb tragèdies contínues com les que es viuen al Mediterrani. El francès Michael Bunel ho reflecteix en les imatges preses a bord del vaixell Geo Barents, de Metges Sense Fronteres, l’estiu passat. El colombià Federico Ríos Escobar, en el seu cas, amb els immigrants sud-americans que travessen la perillosa selva del Daríen a Panamà.

Unes crisis que neguen o instrumentalitzen els grups d’extrema dreta cada cop més nombrosos. L’estatunidenc Mark Peterson ho recull a El passat no mor mai, sobre aquests grupuscles neofeixistes que han proliferat al seu país conjuntament amb la presidència de Donald Trump, entre 2017 i 2021. Stephanie Sinclair es fa ressò en una clínica a Cleveland del greu dilema al qual s’enfronten les dones i els metges després de la derogació per part del Tribunal Suprem del dret a l’avortament a escala nivell federal. I Darcy Padilla parla irònicament del California Dreamin’, amb imatges dels sensesostre a Califòrnia al costat de gratacels. En aquest apartat, cal destacar que entre les projeccions nocturnes del dimarts que ve s’inclou la de Tots els colors del negre del fotògraf català Jordi Borràs sobre l’extrema dreta a Europa.

La guerra d’Ucraïna torna a protagonitzar tres exposicions. D’una part, la de l’estatunidenc Tyler Hicks i el búlgar Dimitar Dilkoff al Donbàs, i, de l’altra, la de la germano-russa Nanna Heitmann sobre la propaganda del règim de Putin per justificar la invasió. Com a contrapunt, la russa Natalya Saprunova mostra imatges del poble evenki de Sibèria, que intenta preservar les seves tradicions ancestrals. El despotisme contra les dones és l’objecte de les fotos anònimes Revoltes a l’Iran, en homenatge a la jove Mahsa (Jina) Amini, morta el setembre passat perquè no portava el vel prou ben posat, i de l’iranià Ebrahim Noroozi a l’Afganistan amb imatges també de nens obligats a treballar per la gana. I per enllaçar amb el principi, no deixa de ser curiós el reportatge Wild West Tech de Laura Morton al Silicon Valley californià, on es capten els hackatons diaris amb munts de joves per fer evolucionar l’IA generativa.