L’estiu que tot va canviar

Pablo Picasso va arri­bar a Gósol amb Fer­nande Oli­vier a finals de maig de 1906, enca­me­llat dalt d’una mula, guiat per un grup de tra­gi­ners rudes i taci­turns, i amb els cis­tells plens de llenços per estre­nar, paper de dibuix, tubs de pin­tura i un qua­der­net de notes a la but­xaca que molts anys després es conei­xerà com “el car­net català”. Van tar­dar vuit hores a fer el tra­jecte des de Guar­di­ola de Ber­guedà fins a l’entrada de Gósol pels vells camins encin­gle­rats del con­tra­ban, i Fer­nande, tan bon punt van aco­mo­dar-se a cal Tam­pa­nada, es va per­fu­mar amb Eau de Chi­pre per treure’s de sobre l’olor agra dels mat­xos. Podia haver estat l’excursió més absurda de l’art català, i en lloc d’això és la tro­bada mun­dial més fecunda entre un artista en crisi i un poble remot del Piri­neu.

Picasso hi venia, per reco­ma­nació de l’escul­tor Enric Casa­no­vas, que havia des­co­bert aquell pai­satge l’estiu ante­rior, con­fi­ant que el canvi d’aires l’aju­da­ria a superar el con­flicte davant els perills de la repe­tició que l’havien para­lit­zat men­tre pin­tava el retrat de Ger­trude Stein, que va dei­xar ina­ca­bat al taller del Bateau-Lavoir de París. Va fer molt més que tren­car el male­fici del blo­queig: va posar fi a la tra­dició artística que havia impe­rat des del Renai­xe­ment i va crear un model nou que ja no tin­dria volta enrere. És la tesi que sosté l’escrip­tor andorrà Iñaki Rubio a Pau de Gósol (Coma­ne­gra), una recre­ació rigo­ro­sa­ment docu­men­tada d’aquell viatge que havia de durar només deu dies i es va allar­gar més de dos mesos per la inten­si­tat amb què va esti­mu­lar la cre­a­ti­vi­tat de Picasso: “Era un artista que no creia en la ins­pi­ració; per ell tot era tre­ball i més tre­ball. No bus­cava, sinó que tro­bava. Però a Gósol va aga­far un ritme frenètic: en dos mesos va fer més de 300 obres, la mei­tat de les que habi­tu­al­ment reso­lia en tot un any.”

Tot i això, fa rela­ti­va­ment poc que l’experiència goso­lana s’ha valo­rat com mereix en la tra­jectòria de Picasso, per la seva bre­ve­tat i perquè tot sovint s’ha inter­pre­tat com l’última mani­fes­tació del període rosa; és a dir, com un final i no com un començament. Com ja va fer amb el seu lli­bre ante­rior, Morts, qui us ha mort?, sobre l’últim ajus­ti­ciat pel fran­quisme a Andorra, Rubio s’ha docu­men­tat a consciència per abor­dar el sen­tit pro­fund d’aque­lla estada, sobre­tot a través dels estu­dis que hi han dedi­cat les inves­ti­ga­do­res Jèssica Jaques i Con­cepció Bon­compte, però també obser­vant detin­gu­da­ment les obres que van néixer d’aquell estiu trans­for­ma­dor (i en par­ti­cu­lar les notes i els esbos­sos del car­net català, del qual l’escrip­tor por­tava una còpia a la but­xaca durant el tre­ball de camp), i més encara escol­tant els veïns del poble, el seu par­lar, els seus cos­tums, els seus records. Perquè va ser al cos­tat dels seus avant­pas­sats, gent endu­rida per la sole­dat i l’ombra colos­sal de la ser­ra­lada del Cadí, a una banda, i el massís paorós del Pedra­forca, a l’altra, que Pablo va deci­dir renéixer com Pau, la sig­na­tura que faria ser­vir en les car­tes als amics des de Gósol, com una manera de refer­mar la iden­ti­fi­cació amb el lloc, la fas­ci­nació per la seva forma de vida i el reco­nei­xe­ment d’una llen­gua que, de fet, par­lava millor que no pas la de França, país que ja el 1901 li havia obert el pri­mer expe­di­ent poli­cial i que mai va con­ce­dir-li la naci­o­na­li­tat, com revela la his­to­ri­a­dora Annie Cohen-Solal al recent Un extran­jero lla­mado Picasso (Paidós). S’hi va reconèixer tant, de fet, que es va afai­tar el cap igual que Josep Fon­de­vila, l’hos­ta­ler de cal Tam­pa­nada, i era habi­tual tro­bar-lo con­ver­sant amb el fer­rer que tenia la for­nal davant mateix de l’hos­tal o amb els page­sos que sega­ven els camps.

L’acos­ta­ment d’Iñaki Rubio al Picasso de Gósol, quan tenia 24 anys i “era un mort de gana” (l’autor no s’enga­nya: “Es pot edul­co­rar par­lant de bohèmia, però el terme ade­quat és pre­ca­ri­e­tat”), va ser pro­pi­ciat per la con­fusió del títol d’una de les obres que va pin­tar-hi, cone­guda com Page­ses andor­ra­nes, que va des­per­tar la curi­o­si­tat de l’escrip­tor per la supo­sada presència de pai­sa­nes seves en la cons­trucció de l’ima­gi­nari ger­mi­nal de la moder­ni­tat. En rea­li­tat, al Ber­guedà de prin­ci­pis del segle XX, el gen­ti­lici era sinònim de “con­tra­ban­dista”, que repre­sen­tava més un sis­tema de super­vivència en un entorn aïllat que no pas un fet delic­tiu, com acla­reix l’autor, i andor­rana era el qua­li­fi­ca­tiu que rebien per asso­ci­ació les dones dels pas­sa­dors. Andor­ra­nes reals o no, el fet indis­cu­ti­ble és que, quan Picasso va pin­tar-les, va rein­ven­tar els codis visu­als vigents des de feia cinc segles, abo­lint la pers­pec­tiva clàssica, super­po­sant en una mateixa imatge diver­ses cares del mateix objecte i des­per­so­na­lit­zant els ros­tres fins a con­ver­tir-los en màsca­res. “Tot­hom ha con­vin­gut que amb Les senyo­re­tes d’Avinyó va néixer l’art modern, però ningú no explica que aquesta lla­vor es va plan­tar a Gósol”, raona Rubio, que veu en L’harem, sobre­tot, retrat múlti­ple de Fer­nande des­vet­llant-se i ren­tant-se a la palan­gana de l’hos­tal men­tre el pin­tor l’observa asse­gut en un racó amb el porró al cos­tat (símbol fàl·lic que no neces­sita comen­ta­ris) un ante­ce­dent indub­ta­ble del famós qua­dre de 1907.

“Aquí van ser tre­men­da­ment feliços”, opina l’escrip­tor, que al lli­bre explora la idea que la pare­lla va viat­jar a Gósol amb el propòsit d’engen­drar un fill, lluny de les dis­trac­ci­ons de París, en certa manera frus­trat per l’atracció que el pin­tor va sen­tir per una enigmàtica goso­lana, Hermínia, empa­ren­tada amb els hos­ta­lers (la filla de Fon­de­vila s’havia casat amb l’hereu de cal Benet, que Picasso també freqüentava) i que apa­reix iden­ti­fi­cada al car­net català com “la verge vella”. Ide­a­lit­zada en nom­bro­sos esbos­sos, sovint assi­mi­lada a la imatge de Fer­nande, se’n sap poca cosa, excepte que podria ser la causa de la fugida pre­ci­pi­tada del poble quan les enra­o­nies van fer l’estada insos­te­ni­ble. Per a la història, però, el vode­vil és irre­lle­vant. “Venia a con­ce­bre un fill i marxa amb una nova con­cepció de l’art con­tem­po­rani”, argu­menta Rubio. Quan va ser de nou a París, diuen que va aca­bar el retrat de Ger­trude Stein en una sola tarda. La resta ja és lle­genda.