El músic Joan Enric Barceló debuta en narrativa

Joan Enric Barceló és conegut com a membre del grup Els Amics de les Arts. A la seva família, però, van tenir un videoclub, als anys vuitanta i noranta, “la millor època per a la millor feina”, i ell, nascut a Vidreres el 1981, es va fer un fart de veure pel·lícules de les anomenades blockbusters. Com el Tarantino, però sense anar d’estrella, perquè Barceló es mostra proper i agradable.

Al marge del grup musical, no va sobrat de temps i energia, perquè ell és l’autor de les lletres del grup. “El Dani i el Ferran hi diuen la seva i retoquem les lletres, perquè cantem tots tres i ens les hem de creure, però la primera versió sempre és meva”, comenta Barceló. Tot i això, ha escrit un recull d’onze contes, Morir sabent poques coses, publicat per Periscopi. “Vaig tenir clar que volia que fossin els meus editors i, afortunadament, els van agradar els contes”, assegura.

“El projecte va començar el 2016, quan em vaig apuntar a l’Aula d’Escriptura, a Girona, i vaig tenir la sort que em va fer de tutor el Vicenç Pagès Jordà. Acabat el curs vam poder continuar treballant els contes perquè ell va ser molt generós i, del 2017 al 2021, amb pandèmies pel mig, vaig anar fent-los i refent-los.”

A Morir sabent poques coses hi ha dols que comencen arran de morts prematures, desenganys amorosos, revoltes individuals, reptes, desconcert i alguna porta oberta a l’esperança. La mort és el fil conductor. “Va anar sortint perquè parlar de la mort també és parlar de la vida. Per mi, aquests contes són una metàfora de la felicitat i de la vida, però parlant de les pèrdues, de les morts, dels dols...”

A més, juga amb salts de personatges. “Quan ja tenia quatre o cinc contes, en les sessions amb el Vicenç, vam veure que un personatge parlava com un altre o que a un li passaven unes coses que podien continuar en un altre text... Sense voler que sigui una novel·la, sí que hi ha unes quantes connexions. Si vols els pots llegir per ordre i anar unint aquests punts de contacte, tot i que si els llegeixes aleatòriament, tampoc passa res”, comenta.

Barceló és llicenciat en filologia anglesa i diplomat en interpretació. “A la carrera havia escrit, perquè hi havia una part de creació, però després vaig començar de professor de secundària fins que Els Amics de les Arts va funcionar i m’hi vaig dedicar al cent per cent. Del 2010 al 2017 només vaig escriure cançons.” No és estrany, doncs, que alguns contes tinguin un rum-rum de fons que pot recordar les cançons d’Els Amics de les Arts.

El recull té un aire de laboratori en què s’ha experimentat amb diferents tècniques narratives. N’hi ha amb un ús extremat de la nota al peu de pàgina, un altre amb la meitat d’un diàleg elidit, un monòleg fraccionat en què Barceló transcriu l’oralitat amb una oïda fina, un altre en què tots els verbs són en condicional, una relació epistolar amb correus electrònics... “A partir de cada història que volia explicar, em vaig proposar trobar la manera més eficaç de fer-ho. Molts els vaig començar d’una manera, no me’n vaig sortir i vaig buscar un altre camí, posant la forma al servei de la idea.”

A més, hi ha molta primera persona, en el recull. “Em trobo més còmode escrivint des de la primera persona, fent parlar els personatges amb un llenguatge molt viu, molt oral”, afirma, abans de confessar que no tot han estat flors i violes. “Publicar aquests contes és una vella il·lusió, a més amb la gent que volia, però admeto que no ha estat divertit. M’agrada «haver escrit», i rellegir-me i trobar una veu, una frase que em satisfà, però en el moment de fer-ho, quan quedes encallat, per exemple, és una putada. Diríem que m’ho he passat bé un 50% i malament l’altre 50%. Al principi d’escriure’ls, en no tenir cap restricció, era una passada, molt engrescador, però el que era difícil era decidir quan i com tancar-ho.” Doncs ja ho ha fet.