Memòria d’un cos reprimit

La Mila arriba a la casa d’esti­ueig fami­liar d’una loca­li­tat (no s’ano­mena, però, per les loca­lit­za­ci­ons, posem-hi que és l’Escala) de la Costa Brava. Ho fa per ins­tal·lar-s’hi i fer una nova vida amb el seu com­pany Mar­cel (Oriol Pla). Quan la pare­lla intenta fer sexe, ella no pot davant de la incom­prensió d’ell, que és més mas­clista del que es pensa. Què passa en el cos de la Mila i què li ha pas­sat? Quina memòria emo­ci­o­nal (i, és clar, també sexual) té aquest cos de dona on (re)apa­reix una urticària ner­vi­osa? Posant-hi el propi cos com a actriu, la direc­tora de Cre­a­tura , Elena Martín, fa que la Mila s’immer­geixi en records de quan era nena i ado­les­cent per bus­car-hi un perquè.

Tot i que s’hi nota la mà pre­cisa en el guió de Clara Roquet, aquesta recerca en el pas­sat (Mila Borràs i Clàudia Dal­mau encar­nen el per­so­natge, res­pec­ti­va­ment, a la infan­tesa i l’ado­lescència) pot sem­blar que con­fi­gura una estruc­tura nar­ra­tiva una mica mecànica: com si cada flash­back con­tingués una clau expli­ca­tiva d’un blo­queig. Tan­ma­teix, allò que va reve­lant-se és una res­posta que va més enllà del per­so­natge per fer pre­sent la repressió, els pre­ju­di­cis i tabús que han pro­vo­cat que tan­tes dones esti­guin en con­flicte amb el seu cos: el fet que tocar-se inco­modi (aquesta és una pel·lícula que afronta situ­a­ci­ons incòmodes amb valen­tia) perquè els adults no hi veuen un joc sen­so­rial amb el cos, sinó que hi pro­jec­ten una mirada que ho per­ver­teix; la burla i fins la con­demna mora­lista a les noies que no repri­mei­xen el seu desig sexual. I tan­tes altres acti­tuds, mal­grat tot per­se­ve­rants, a les quals Elena Martín oposa la volun­tat de recon­ci­liar-se amb el cos que sobre­tot passa per una mateixa. També per des­men­tir alguns records.