Maria Climent, any 1 després de l’èxit de ‘Gina’

Maria Climent (Amposta, 1985) va debutar en novel·la el 2019 amb Gina, que ha estat un èxit amb més de deu edicions. Ara, afronta el repte de la segona novel·la, sobretot quan la primera ha anat molt bé. A casa teníem un himne, com l’anterior, li ha publicat L’Altra.

Per l’editora Eugènia Broggi, Maria Climent “és una de les veus més originals i fresques de la literatura catalana actual”. “El registre lingüístic ebrenc, l’humor i el punt de vista femení són les seves característiques principals.”

La trama està protagonitzada, principalment, per una mare, Erne, i les seves dues filles, la gran, Remei, en la quarantena i amb una vida benestant, clàssica i ordenada (aparentment), com a metge i mare, i la Marga, una mica més petita, que és tot el contrari, amb la vida encara per construir en tots els sentits. La mare ja fa més de quinze anys que es va instal·lar a la Toscana per iniciar una vida nova allunyada del passat, incloses les filles. La novel·la comença quan la Remei, amb el fill però no el marit, decideix anar precipitadament a veure la mare, arrossegant la Marga.

“Soc una dona i ebrenca i des d’aquí em miro el món. Em feia gràcia explicar les relacions familiars entre dues germanes i una mare rara”, explica Climent. Com que a Gina tenia força pes l’autoficció, en aquesta s’afanya a aclarir que “tot és ficció”. “Ma mare ja m’ha advertit: «Digues que no som natros»”, explica l’autora, rient.

Amb tot, sí que ha jugat amb referents propers agafats com a models per bastir una trama que, tot i la frescor del llenguatge i l’humor subtil, també toca diversos temes dramàtics. Són tres personatges diferents, tot i això, Climent admet que ella té “coses de totes tres”.

“Les tres protagonistes tenen cadascuna la seva veu: la mare sempre parla en tortosí, la Remei, bàsicament en català estàndard i la Marga barreja l’estàndard amb la variant dialectal de la Terra Alta, perquè les germanes s’han criat a Arnes.”

Un dels diversos plantejaments de l’obra és si la maternitat dura tota la vida. Per això, la mare, un cop es queda vídua, decideix que ja n’hi ha prou de fer de mare i s’aïlla al turístic San Gimignano. “De vegades, els fills són víctimes dels pares. L’Erne ho és de l’educació nacionalcatòlica del seu pare i la Marga i la Remei, dels traumes de l’Erne.”

Maria Climent escriu sense fer gaire feina prèvia: va estirant fils d’una base mínima i teixint la trama, provant què funciona i què no. Per això està molt satisfeta de l’ajut de l’editora. “Ella en sap molt més que jo, i les seves observacions em donen seguretat, tot i que hagi de reescriure la novel·la fins a sis vegades”, com ha estat el cas. La va començar el 2020, quan no estava ni embarassada. Ara, ha tingut, gairebé alhora, una filla i aquesta novel·la.