“La pobresa no té veu ni representació cultural”

Tinc molt d’interès que no es llegeixi com un manual d’autoajuda o de resiliència, i el fet de desviar la qüestió suposadament traumàtica cap al personatge mare i retre-li al cap i a la fi un homenatge em va empènyer a posar-la a la coberta de manera lluminosa, encara que sigui com una figurant de cinema. Una coberta de terror gòtic no li hauria fet justícia.

Quan sento autors joves, com Juana Dolores, que reivindiquen classes socials que la literatura ha omès, ho entenc perfectament. A mi també m’ha estat difícil arribar a la cultura: no estava connectada. Vinc d’una família treballadora que havia tocat la pobresa extrema. D’això no se n’ha parlat prou. No tenim representació cultural de la pobresa perquè no té veu, i intento fer evident allò que està invisibilitzat. ¿Com viu una dona amb vel·leïtats artístiques a la Barcelona de postguerra, i més si té una actitud davant la vida diferent de la que se n’espera, que és treballar, casar-se i ser mare? Una ficció sobre això podia ser molt ensucrada, però he intentat comprendre la perspectiva d’una dona en qui els problemes mentals s’exacerben per la classe a la qual pertany.

Són petites informacions amb la voluntat de bastir un personatge contradictori, perquè com més desafavorida és la teva situació, més contradictòria és la teva posició davant del món. Quan pots fer menys coses de les que voldries fer, les tensions són molt grans. Una d’aquestes tensions és la maternitat, que no és només una crida biològica, sinó també social, una sorpresa per a moltes dones.

També hi havia una incapacitat emocional de la meva mare, que no vull definir gaire. La relació entre dona i bogeria és un tema fascinant. Jo vinc de la formació psicoanalítica i aquesta qüestió m’ha interessat sempre, potser perquè la tenia més a prop del que em pensava. La bogeria apunta a la incomoditat de sotmetre’s a una estructura social, perquè no és fàcil per a tothom tenir una feina o una família. Ho donem per suposat.

Hi ha molts factors que influeixen en el fet que vulguis o puguis ser mare. Com que jo venia del feminisme dels setanta i vaig tenir una joventut rebel, no entenia ni acabo d’entendre una estructura familiar que esclavitza. Aquest amor tan absolut per la família el trobo un pèl desmesurat. No et fa lliure. Als 18 anys el meu ideal era el kibbutz. La maternitat la patim les dones tant si hem estat mares com si no. Sempre hi ha “la” pregunta: una pregunta que ens ve a nosaltres, no pas als homes. Per tant, no es tracta de parlar de males mares, sinó que pensem bé quina és aquesta funció materna, més enllà de la biologia i la conciliació laboral.

És bastant incomprensible que el pare i la mare no tinguin la llibertat de renegar del fill. No es tracta de passar del desamor al maltractament, però podem escollir estimar o no. Aquesta llibertat és el que em va fer sentir orgullosa de la mare arran de les lectures feministes, perquè no responia al model habitual.

M’agradaria algun dia organitzar un debat al Born sobre literatura i autoficció. Una de les peculiaritats d’escriptors com Annie Ernaux, Didier Eribon o Édouard Louis és que tots són trànsfugues de classe, sovint baixíssima, introduïts en la gran literatura. Parteixen d’un jo molt humil, de fet. És el contrari de ser narcisista. Eribon, amb la seva dificultat per situar-se com a homosexual en el seu entorn social, quan li pregunten d’on ve la seva família, menteix. Aquestes contradiccions meravelloses que només hem sentit els que venim d’una classe baixa, això és el que m’interessa de l’autoficció.

És clar, perquè si no és insuportable. L’escriptura t’obliga a ordenar els fets, a retallar l’experiència. És el que fa la literatura testimonial dels camps nazis. Ningú no pot explicar la realitat crua. Charlotte Delbo té una prosa de gran bellesa per descriure una experiència terrible.

És un opiaci, un verí que els grecs posaven sota la llengua dels difunts perquè fessin el camí tranquils, oblidant-se del que havien viscut. És una picada d’ullet: em dedico als estudis de la memòria i advoco per l’oblit, per no aferrar-nos al passat. De vegades tendim a la melancolia, que produeix plaer, però no em sembla productiva. Procura un encantament romàntic, si tu vols, però pensar sempre en el que hauria pogut ser és malaltís. Freud ja distingia entre dol i melancolia: el dol és aquell procés que et permet viure amb la pèrdua, no la nega, i la melancolia és la introspecció de l’objecte perdut; tu et converteixes una mica en aquella absència. No és una manera sana de viure.