“Hem d’anar cap a la vida!”

Maria Girona (Barcelona, 1923-2015) i Fina Miralles (Sabadell, 1950) es van conèixer en els ambients artístics barcelonins, van tenir una bona relació i fins i tot es van intercanviar obres. Però ni l’una ni l’altra s’haurien pensat mai que una institució, la Fundació Vila Casas, els acabaria organitzant exposicions simultànies que, tot i estar separades, és inevitable que dialoguin. Què poden tenir en comú aquestes dues dones de generacions, interessos, caràcter i estètica tan diferents? Prou que ho sabem: que crear en femení sempre, encara ara, ha topat amb una barrera d’incomprensions i menysteniments que han aixecat els majoritàriament prescriptors de l’art masculins. Però tant Girona com Miralles també han compartit una cosa més lluminosa: que van decidir anar per lliure, passar de modes i fer el que creien que havien de fer al marge dels postureigs del món de l’art.

El cas de Miralles, una presència resplendent avui a la roda de premsa dels barcelonins Espais Volart, és paradoxal. Encimbellada per les seves primerenques pràctiques conceptuals dels anys setanta, a les quals el Macba ha dedicat una exposició recent, el seu treball pictòric posterior, desplegat als vuitanta i noranta, ha restat pràcticament tot ocult. Parlem, compte, de centenars de peces sobre paper o tela que la mateixa artista va donar el 1999 al Museu d’Art de Sabadell. Un llegat museïtzat, per tant ben conservat, però invisible (amb escasses excepcions) que ara les comissàries Maria Lluïsa Faxedas i Maia Creus han desenterrat, estudiat i dotat de forma expositiva (Des de més enllà del temps, fins al 14 de gener) sense la parafernàlia d’aquells experts que es creuen més savis que els mateixos creadors. Han deixat que les obres s’imposin per si soles en companyia d’alguns escrits de Miralles que les evoquen o les invoquen: “La naturalesa és la meva força, la més íntima i profunda. L’emoció de la pertinença a l’arrel comuna de totes les coses.”

La llavor (un terme que a Miralles la fascina) d’aquest impressionant conjunt de pintures va ser un viatge, “iniciàtic” en diu Faxedas, que l’artista va fer el 1986 i durant sis mesos a l’Amèrica del Sud, on va entrar en contacte amb cultures indígenes de sabers ancestrals no contaminats per la civilització Occidental. Va marxar de Catalunya “malalta”, corcada per les pressions socials, i en va tornar “humana”. Lliure. “Vaig marxar que era una pedra i vaig tornar que era una papallona.” Lliure. Va renunciar per sempre més “a la cultura burgesa” i es va aliar amb la pobresa material, l’aïllament i el silenci per produir un art “que és a dins”. “El món és interior. Tot és a dins, com les llavors”, exclama, i avisa en un clam: “Hem d’anar cap a la vida!” 

“Les seves pintures estan travessades per l’energia de la vida”, sosté Creus. Al llarg d’aquells anys vuitanta i noranta va crear moltíssim seguint un itinerari volgudament nòmada que la va dur a París, Normandia, Barcelona, Agramunt i Cadaqués, i en què sorgiren els traços subtils de tot allò que l’havia fusionat amb la natura: l’aigua, l’aire, la terra, els arbres, les flors, éssers espirituals que se li van aparèixer tot d’una i... les llavors. “Va fer algunes exposicions a París però mai en espais comercials. No va voler mercadejar amb el seu art”, explica Faxedas. Abans d’entrar al nou mil·lenni, Miralles va posar fi a la seva trajectòria amb una darrera sèrie de nom Memorial, farcida de simbolismes. Des de llavors i fins fa pocs anys, va desenvolupar accions en col·laboració amb gent estimada, però mai més cap obra física.

L’exposició de Maria Girona (Contemporània de si mateixa, fins al 14 de gener), una visió integral de tota la seva carrera, també trenca en certa manera la imatge estereotipada que habitualment s’ha tingut d’ella. “Ingènua, sí; innocent, no”, precisa el co-comissari Àlex Susanna, que va moure cel i terra perquè la retrospectiva es fes quan ella era viva. La indiferència de les institucions va ser molt gran, lamenta. La Vila Casas, que Susanna ha dirigit fins fa uns mesos i ara comanda Bernat Puigdollers, l’ha programat en l’any del centenari del seu naixement, coincident amb el del seu marit, el també artista i poeta Albert Ràfols-Casamada, molt més conegut i reconegut, però un cop mort, el 2009, tampoc no massa: ni ell ni ella van entrar en les commemoracions oficials de la Generalitat d’aquest 2023.

“Girona, tímida, parlava poc de la seva pintura. Era molt intuïtiva i sensible”, anota la també co-comissària Victoria Combalía. Ella i Susanna han descobert un bon grapat d’obres inèdites i, sense obviar l’evident harmonia que domina les teles de Girona (“No hi ha mai conflicte, és un món ideal”, detalla l’experta), han posat la lupa sobre gests agosarats que han passat desapercebuts quan se l’ha posat dins del sac de la pintura naïf d’herència noucentista. I és en algunes pinzellades violentes, en fons abstractes, en l’ús d’esprai a la manera dels grafits o en les instal·lacions que va fer a l’escola Eina on alguns poden tenir un curtcircuit mental.