Llibres

Miquel Esteve

Novel·lista

“La gran descoberta va ser Hannah Arendt”

Miquel Esteve (Móra la Nova, 1969) és un home apas­si­o­nat pel que fa, s’hi aboca amb ener­gia i mol­tes hores de feina metòdica. És empàtic i simpàtic, xer­raire, culte i modest, lec­tor voraç i omnívor. I quan ja ha mos­trat totes aques­tes car­tes, comenta que és pro­fes­sor de matemàtiques i eco­no­mista. Exa­ge­rant, és com si Leo Messi digués que on és real­ment bo és jugant al billar, a escacs o a ping-pong.

La seva pro­ducció literària sem­pre és can­vi­ant, va fent tas­tos de gèneres. Pre­senta el seu vuitè títol, Amor sense món. Novel·la sobre Han­nah Arendt i Mar­tin Hei­deg­ger, publi­cada per Navona, que mereix ser des­ta­cada com una de les obres relle­vants de la pre­sent tem­po­rada de nove­tats. I més enllà.

La docu­men­tació deu haver estat ingent, es nota en el text...
És la novel·la que més temps m’ha ocu­pat. Tres anys de docu­men­tació i dos de redacció. M’he empas­sat els lli­bres dels prin­ci­pals biògrafs de tots dos, Safranski, Adler i d’altres, a més de l’epis­to­lari entre Arendt i Hei­deg­ger, tot i que mol­tes de les car­tes d’amor que li va enviar ella han des­a­pa­re­gut perquè ell era casat... També vaig anar a la Uni­ver­si­tat de Fri­burg i en vaig con­sul­tar l’arxiu i, de sota mà, em van dei­xar veure una capsa amb tot de fotos d’ell.
A Hei­deg­ger el tenen ama­gat...
Sí, em va sor­pren­dre que no hi hagi ni una sola referència a la Uni­ver­si­tat de Fri­burg. Si par­lem de pen­sa­dors, en l’àmbit acadèmic, Sar­tre i ell són els pares de la filo­so­fia del segle XX. El seu pas­sat nazi l’ha estig­ma­tit­zat del tot. I em sorprèn que, si el lle­gei­xes, hi veus la savi­esa hin­du­ista advaita, que ara és moda, i que després es com­portés com ho va fer. De fet, públi­ca­ment no se’n parla, però acadèmica­ment, amb la boca petita, con­ti­nua sent con­si­de­rat un gran filòsof, també a Ale­ma­nya, perquè ho va ser.
I com el va des­co­brir?
A través d’un recés panc­hakarma aiur­veda que vaig fer, l’indi que por­tava el cen­tre em va dir: “Veig que t’agrada; lle­geix Nisar­ga­datta”, un eru­dit advaita del segle XX. Ho vaig fer, em va agra­dar i, ampli­ant les cer­ques, vaig arri­bar a un assaig d’una catedràtica de filo­so­fia, Mónica Cavallé, La sabi­duría de la no-dua­li­dad. Una reflexión com­pa­rada entre Nisar­ga­datta y Hei­deg­ger, de més de 1.000 pàgines. Magnífic.
Per les con­ne­xi­ons de Hei­deg­ger amb el pen­sa­ment hindú?
Et posaré un exem­ple bàsic en Hei­deg­ger. Ell postula que des d’Aristòtil i Plató hem can­viat la manera de pen­sar. No dei­xem que les coses siguin, les envaïm des de la nos­tra sub­jec­ti­vi­tat. És un acte de violència. Ell pro­posa el con­trari, tor­nar al pen­sa­ment pre­socràtic, dei­xar que les coses siguin. I després mires la seva bio­gra­fia i et pre­gun­tes com és pos­si­ble que un home amb aquest nivell de consciència donés suport al nazisme...
En una entre­vista ante­rior em va dir que hi ha autors que escri­uen amb el cap i d’altres amb tot el cos, com vostè... Ara li han fet falta dos cos­sos i mig?
[Riu] El pro­blema més gran que he tin­gut ha estat poder con­ci­liar els sen­ti­ments con­tra­dic­to­ris que em des­per­tava Hei­deg­ger. Però la gran des­co­berta va ser Arendt, que és una filòsofa més actual que el que tenim avui dia. Ana­litza molt bé els orígens del tota­li­ta­risme, una lec­tura que avui hau­ria de ser impres­cin­di­ble. És una dona que no es ven per res, fins i tot declara que no té pàtria, ni nació, només té amics.
En la seva obra ante­rior, ‘El mis­teri d’Art­hur Rim­baud’, jugava amb l’auto­ficció. Ara no, oi?
No, aquí no hi surto gens. Fins i tot vaig fer un esforç per des­a­parèixer com a escrip­tor tant com fos pos­si­ble. El pro­ta­go­nisme total és per al Mar­tin i la Han­nah i, després, una part per a Karl Jas­pers, un altre gran intel·lec­tual que amb ells dos va crear un tri­an­gle d’amis­tat.
Amics, però amb secrets.
Sí, perquè la Han­nah i el Mar­tin, els anys que van man­te­nir una relació sen­ti­men­tal, no ho van expli­car al Karl. És una amis­tat pro­funda, entre tots tres, però amb secrets.
Com acon­se­gueix fer entrar el lec­tor en l’obra d’una manera gai­rebé física?
M’agrada molt obser­var. Escrip­tor no ho ets una estona, ho ets tot el dia, perquè veus coses que als altres els pas­sen des­a­per­ce­bu­des. En novel·la històrica has de ser sobre­tot ver­sem­blant, man­te­nir les coses com van ser. Tot i que el nar­ra­dor omnis­ci­ent en algun moment acla­reix alguna situ­ació per fer-la més com­pren­si­ble al lec­tor.
Com va estruc­tu­rar l’obra?
M’agrada fer salts en el temps enda­vant i endar­rere i està estruc­tu­rada en tres parts, que cor­res­po­nen als tres períodes de relació entre tots dos. Del 1925 –quan comen­cen la relació tot i ser pro­fes­sor i alumna, ell 17 anys més gran i casat– al 1933, quan ella ha de fugir pel fet de ser jueva. Després, el 1950, quan ella viu a Nova York i s’ha casat dues vega­des, amb dos filòsofs comu­nis­tes –Günter Stern, de qui es divor­cia, i Hein­rich Blücher, de qui acaba sent vídua–, va a Fri­burg sense cap intenció de visi­tar Hei­deg­ger, però ho fa. I el 1975, l’últim cop que es veuen.
Des­cri­gui Han­nah Arendt.
Fresca, actual, intel·ligent, humana, pragmàtica i ele­gant.
I ara Mar­tin Hei­deg­ger.
Solipsista, ontològic, seriós, tem­pe­ra­men­tal i essen­cial.
I, ja posats, Karl Jas­pers.
Digne, coratjós, lúcid, cla­ri­vi­dent, intel·ligent i un bon amic.
I el títol, d’on surt?
D’un con­cepte d’Arendt expres­sat en diver­ses obres seves.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.