Festival de cinema de sant sebastià
Els errors d’un etarra i les fantasies de Miyazaki
Josu Urrutikoetxea, antic dirigent d’ETA, diu una vegada i una altra “matar no està bé” a No me llame Ternera, un documental de Jordi Évole i Marius Sánchez projectat ahir a Sant Sebastià, en l’obertura de la secció Made In Spain, sense que s’hi hagi notat la polèmica encetada amb els 500 sotasignats d’una carta de protesta adreçada a la direcció del festival i la petició a la fiscalia que investigués la pel·lícula per suposat delicte d’odi. Urrutikoetxea parla de l’odi (entre les dues parts en conflicte: ETA, amb el suport d’una part de la població basca, i l’Estat espanyol, amb la seva maquinària repressiva) que va causar moltes morts i molt de dolor. “S’hauria d’haver evitat”, afirma. D’aquí, exposa que hi va haver un moment en què va actuar per evitar que hi hagués mes violència al País Basc: va encetar negociacions amb el govern espanyol de Zapatero i va abandonar ETA quan aquesta, bloquejant el diàleg, va reprendre els atemptats durant un temps.
Contraposat a víctima
El documental es construeix sobretot amb una entrevista de Jordi Évole a Urrutikoetxea, el testimoni del qual es contraposa a una de les seves víctimes: Francisco Ruiz, un expolicia local que, l’any 1976, va sobreviure a l’atemptat en què va morir l’alcalde de Galdakao. En veure l’entrevista enregistrada, Ruiz no es creu l’exetarra quan aquest afirma que, davant seu, li diria que li “sap molt de greu”. Urrutikoetxea, en tot cas, intenta explicar, si no justificar, els assassinats en els quals va participar argumentant que eren una resposta a la repressió o que corresponien a una estratègia derivada d’una anàlisi política: “L’objectiu en cap cas era matar, sinó l’alliberament d’Euskal Herria”, afirma. Urrutikoetxea també reconeix errors d’ETA, però no resulta convincent quan, per exemple, pel que fa a l’atemptat a l’Hipercor, intenta derivar la responsabilitat cap la policia i el govern espanyols pel fet que, un cop avisats, no van desallotjar l’edifici. Al capdavall, això no eximeix ETA de la responsabilitat d’haver posat les bombes.
D’altra banda, la secció oficial del festival va encetar-se amb la projecció, fora de concurs, d’El noi i l’agró, on Hayao Miyazaki demostra de nou la capacitat del seu dibuix realista per encarnar mons imaginaris. El mestre de l’anime, que ha rebut l’honorífic premi Donostia sense recollir-lo a Sant Sebastià, adapta una novel·la de Yoshiro Genzaburo, publicada l’any 1937, en què un nen orfe conviu amb un seu oncle i, mentre fa l’aprenentatge de la vida, es relaciona amb un agró. No és per res que el pacifista Mayazaki, sensible a l’efecte de les guerres i la violència, traslladi l’inici de la narració a l’any 1943, mentre l’aviació aliada bombardeja el Japó: el nen protagonista (Mahito) perd la seva mare a causa d’un incendi en un hospital de Tòquio. Amb el país perdent la guerra, Mahito es trasllada amb el pare a una zona rural: allà hi viu la tia de Mahito, amb la qual, sent germana de la difunta, s’ha casat el pare del nen. En aquell lloc, enmig de la naturalesa, Mahito rep la visita de l’agró, que el vol iniciar en un món on pot retrobar la mare morta. D’aquí, Miyazaki obre les portes a un món imaginari a través de l’entrada en una torre carregada de misteri. Després de la desaparició de la tia, embarassada, Mahito s’hi endinsa per buscar-la: coves, passadissos laberíntics, boscos i mars amb ocells xerraires i antropomòrfics. La fantasia visual de Miyazaki es desplega de manera fascinant. En el seu retorn, el director d’El viatge de Chihiro sembla més espiritual que mai. Mahito viu una experiència d’aprenentatge amb la qual afrontarà la pèrdua de la mare (que no deixarà d’estar present en ell) i n’acceptarà una altra. Haurà passat per un món oníric on el temps és reversible, però no hi deixa d’haver malícia. I és així que Miyazaki expressa el desig d’un món on, certament, no n’hi hagi, de malícia.