Joan Triadú, un soldat de la cultura catalana

Tal dia com avui fa 13 anys va morir Joan Triadú, un dels personatges més transcendents per a la pedagogia, la cultura i la literatura catalanes. Va néixer el 30 de juliol de 1921 a Ribes de Freser en una família treballadora que va acabar marxant a Barcelona. Sempre es va mostrar orgullós dels seus orígens malgrat que el seu pare no sabia ni llegir. La de Triadú va ser una firma que va marcar la diferència en aquest mateix diari, en la secció cultural de l’Avui des dels primers números, l’abril del 1976, fins que va morir, el 2010. Les seves crítiques literàries encara són una font de plaer per als amants del gènere que les repassen de tant en tant. Tenia la necessitat de transmetre al lector l’amor que ell mateix sentia per un poema o una obrava que acabava de llegir. El 2011 es va publicar precisament un recull d’aquests escrits: Atentament. Lectures crítiques.

Amb tot, per Triadú, els articles més periodístics, que també publicava a Serra d’Or, es poden considerar un divertimento. El gruix de la seva rellevància per a la cultura del país es troba en la seva pròpia obra literària, centrant-se en la poesia i l’assaig, i encara més en la seva enorme importància com a pedagog, el mestre de diferents generacions de professors que han contribuït a resistir i mantenir viu el català fins i tot en les pitjors èpoques del franquisme.

Triadú es va fer mestre durant la República i, tot i l’edat–era un adolescent–, en va fer una vocació des de la seva estada a l’escola Ferrer i Guàrdia de Granollers, on va viure en directe un dels pitjors bombardejos de la Guerra Civil. El títol de català l’hi va signar Pompeu Fabra i ell mateix explica les seves vicissituds de la guerra, quan no era ni major d’edat, en un dels seus llibres imprescindibles, Dies de memòria 1938-40. Diari d’un mestre adolescent, que es va reeditar el 2021, any en què es va celebrar el centenari del seu naixement.

La docència, la literatura i la crítica el van convertir en un punt de referència, amb obres que van ajudar a mantenir la nostra cultura en una posició de força científica més enllà de ser la parla habitual de la major part dels catalans. Se citen obres com La literatura catalana i el poble (1961) o Llegir com viure (1963) com a instruments necessaris en la pervivència de l’estudi de la nostra llengua, així com l’impuls a Cantonigròs del primer concurs de poesia, una de les primeres manifestacions de la literatura catalana en ple franquisme.

Com a pedagog va ser fundador, el 1975, del Consell Català d’Ensenyament i posteriorment primer president de la Societat Catalana de Pedagogia. L’ensenyament del català i la formació del professorat, sota la seva batuta, van ser dos dels pilars de la seva feina. Després de la guerra es va llicenciar també en filosofia i lletres i poc després una malaltia el va obligar a recloure’s a Cantonigròs (1944-1978), on es va espavilar per fer el concurs de poesia. La seva trajectòria vital el va portar a fer de lector a la universitat de Liverpool. El 1951 va començar a donar classes al CICF. Va escriure milers d’articles sobre la pedagogia i la literatura catalana.

La seva rellevància va quedar reflectida en alguns dels guardons que va rebre, la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1992), doctorat honoris causa de la Universitat Ramon Llull (1998) i la medalla d’or de la Generalitat. La seva bibliografia aplega una trentena de títols entre dietaris, memòries, traduccions, crítica literària i reflexions sobre l’ofici d’educar. També va ser un activista cultural, social i polític.