El minimalisme fet atmosfera

El festival Terrassa Noves Tendències (TNT) té la voluntat de ser un camp d’experimentació. Aquest 2023 s’han pogut veure un grapat de propostes que han nascut d’una residència a Terrassa durant tot l’any. Ha permès donar temps (i recursos) per a investigar amb alguna intuïció escènica i també per posar el públic dins de l’escena, fent-lo partícip, compartint la redacció de les regles de joc. S’han posicionat clarament al costat des festivals estratègics com el de Tàrrega (programa de Suport a la Creació) o de Fira Mediterrània (Obrador d’arrel i Pla d’Impuls de la Dansa d’arrel). Això permet obrir camps nous a la creació i alhora garantir molta novetat al cartell. El TNT s’assenta en la ciència bàsica, aquella que determina a partir dels principis fonamentals de la física (i en el cas escènic, de l’emoció i de la percepció sensitiva). El minimalisme arriba a alguns punts tant extrems que es converteix en atmosfera. D’arrencada, dos exemples que, sense adonar-se, formen un díptic rellevant: Ça Marche proposa a Ruido una acció des del silenci, que dos intèrprets posen so a la pantalla muda. El projector s’accelera fins a esgotar la vista el canvi de plans. Lámparas, en canvi, aborda la foscor i aconsegueix fugir del buit gràcies a un so ambient que, com si fos el fum que marca el traç d’un focus, revela que des del res emergeix una atmosfera contemplativa.

Sònia Gómez presenta una peça fantasiosa, de moviment i paraula en què traspassen a l’escenari somnis o pensament d’Encarni Espallargas, compartint els límits de cada una i provant de traspassar-los generosament i amb honestedat. Nilo Gallego apel·la a l’oïda a Pràctiques de vo per a les orelles (avui repeteix experiència al Centre Cívic President Macià, tot i que està adreçat, en principi, a infants de 7 a 13 anys amb un acompanyant). Amb la complicitat de l’associació de sords local ha creat un taller per superar la barrera de la sordesa i experimentar a a partir de la vibració que fan alguns cossos en rebre l’onada auditiva: Es pot sentir com rebota l’aire dins d’un globus pels impactes greus d’una bateria; així com s’eriça la pell amb un massatge sonor, fent vibrar elements en una taula on la persona que rep l’atenció es tapa oïdes i vista. També, comenten, sensorial és el pas pel Bautismo de Lara Solano. Com contemplatiu és el viatge de Beginning, d’Aurora Bauzà i Pere Jou. (que ja es va poder veure al Grec de Barcelona). O lúdic i experimental la Idiòfona de Joan Català (estrenat a Tàrrega fa pocs dies).

En l’escena de l’avantguarda l’acció acostuma a ser molt pausada amb una paraula directa adreçada al públic. Els recursos escènics es limiten, sovint, a unes cadires i un projector, amb una il·luminació i espai sonor que explota al màxim cada angle per captar l’atenció més enllà de l’actuació estàtica dels intèrprets. Evidentment, hi ha excepcions. Las Huecas només fan un petit reforça lumínic a les llums d’un auditori auster del mNACTEC. O, LaSADCUM, en canvi, multiplica l’acció fins a col·lapsar l’escenari, partint d’un univers amplíssim, que va de La Caputxeta d’Into the woods a una persecució sanguinària que neix del visionat de Carmen del director Carlos Saura. Aquest projecte, Navaja, que està en procés de construcció (amb assaigs al CCCB aquesta setmana i, nova presentació a Fira Mediterrània, el cap de setmana vinent) mostra un treball de dansa preciós, amb una força i contenció envejables però que, els és imprescindible ordenar i saber jerarquitzar- Cal decidir què es vol explicar i qui ha de tenir el focus de l’escena. Jan Lauwers obria en les seves obres una explosió d’accions obertes, en paral·lel, que el públic podia triar. Però sempre, tots els camins anaven a un horitzó. Ja és això: tot el maximalisme que es vulgui però que es pugui enquadrar en un horitzó, en una atmosfera identificable. Avui, dissabte, esclata el gruix de la programació a Terrassa. És dels festivals en què es detecta un major nombre d’artistes (joves) com a espectadors. Aquest és potser un altre tret que identifica, any rere any, el TNT.