Que mai s’acabi l’alegria

Fa anys que el Palau de Fires de Girona ha deixat de ser un recinte habitual per celebrar grans concerts, sobretot des que l’Auditori, el pavelló de Fontajau i La Mirona en van prendre les regnes. Com van recordar Antònia Font, és un honor que 30 anys després que ho fessin els Ramones ells fossin allà al mateix escenari on també van actuar altres grups mítics. No ho van dir, però per això ho direm nosaltres: ells van reunir el doble d’espectadors, 6.200. Segurament per això no estàvem dins d’aquell iglú que els agrada cantar i més aviat el recinte semblava un verdader forn amb el foc obert que algú es deuria deixar encès.

Però ni la calor ni la sensació de sentir-se una anxova més dins una llauna a punt d’obrir van fer que el públic no parés de cantar, saltar i ballar al llarg de les dues hores d’actuació, com sempre, estel·lar dels mallorquins. El seu va ser el concert fi de gira que enceta la programació del Temporada Alta 2023. Amb matisos, perquè com han anunciat aquesta mateixa setmana el seu retorn ha estat per quedar-se i ja han anunciat una propera gira que els portarà aquesta vegada a teatres i auditoris d’arreu del país. O sigui, que Wa yeah!, com diuen ells.

Com no pot ser d’altra manera, vist l’entusiasme i l’eufòria que desperten. No només entre el públic veterà que fa anys que els segueix, sinó generacions molt més joves que se saben més les lletres inclús; i no parlem del grup de seguidores de ses Illes, que ni el fet de no poder veure ni l’escenari els va minvar celebrar el fervor.

Amb Pau Debon comandant la nau i la tripulació de sempre –Joan Miquel Oliver, el creador de les cançons i ànima del grup; Jaume Manresa; Pere Debon, i Joan Roca–, Antònia Font va arrencar fort amb temes del nou disc per enfilar després un repertori més que robust d’un total de 25 cançons. Primer, Un minut estroboscòpica i fins a quatre temes d’aquest últim treball discogràfic, l’última, Viure sense tu, per després fer sonar amb força cançons com ara Armando rampas, Vitamina sol, Robot, Vos estim a tots igual, Darrera una revista, Mecanismes, Dins aquest iglú, Astronauta rimador, Batiscafo Katiuscas... i, ja al tram final, tampoc hi van faltar Clint Eastwood, Alpinistes-samurais, Viure sense tu i himnes com ara Alegria, Wa Yeah! i Calgary 88. Apoteòsic, convertint el palau firal en una autèntica pista de ball on encara molts corejaven cançons mentre reclamaven que no s’acabés la festa. I encara menys l’alegria. Perquè és això, alegria, el que desferma Antònia Font en el sentit ampli de la paraula, per molt que toquin la fibra de la melancolia, porten aquest sentiment implícit amb la seva música. I dissabte els gironins n’estàvem necessitats, no només per resultats futbolístics.