El mestre Ibáñez, estudiat i homenatjat

Fa poc –poquíssim– que Catalunya ha començat a prendre consciència de la importància del patrimoni que representa el còmic generat a casa nostra. A l’Estat francès i Bèlgica, el potent mercat francobelga, tenen clar com tenir cura del llegat dels seus grans creadors. Així, apareixen periòdicament edicions d’homenatge, antologies i assajos que, per la naturalesa del mitjà, poden conjuminar el treball escrit d’estudiosos amb l’atractiu de les imatges. Hergé, Morris, Jacobs, Moebius, Goscinny, Uderzo i molts d’altres són objecte de noves lectures que engrandeixen aquest immens llegat cultural.

Amb aquesta intenció de reforçar i analitzar la gran aportació a la cultura popular de Francisco Ibáñez, mort fa poc i un dels puntals de la Factoria Bruguera, el periodista i gran especialista en còmic Jordi Canyissà (Barcelona, 1972) acaba de publicar Ibáñez. El mestre de la historieta (Penguin Ramdon House dins del segell Bruguera). Ibáñez (Barcelona, 1936) és un dels historietistes més populars de tot l’Estat espanyol, sobretot per la dimensió que ha tingut la parella Mortadel·lo i Filemó, que també han estat acompanyats per altres creacions, com ara Rompetechos, El Botones Sacarino, Pepe Gotero y Otilio i 13, rue del Percebe, que formen part de l’imaginari fantàstic de milions de persones.

“Amb aquell llibre he buscat tocar aspectes inèdits”, explica Canyissà, que, pel que fa al apartat d’assaig del llibre, diu: “He intentat fer una dissecció dins l’obra d’Ibáñez de tres de les claus que fan que les seves historietes agradin a tanta gent i tan variada: el dibuix, l’humor i les històries.” Pel que fa al dibuix, l’estudiós escriu: “Ibáñez és un dibuixant superdotat, encara que ell no hagi volgut mai donar tanta importància als dibuixos. No per falsa modèstia, sinó per la ferma convicció que el seu èxit rau en els guions.” De l’humor diu: “El seu estil humorístic deriva de dues tradicions ben identificades: el cinema còmic i els tebeos de la històrica editorial Bruguera, els mecanismes dels quals reprendrà, primer, i, després, actualitzarà i modernitzarà.” Pel que fa a la narrativa: “Ibáñez sap relatar molt bé, és un gran narrador, d’aquests que ens atrapen des del principi i ens manté enganxats a la lectura fins el final.” Segons l’autor, el llibre s’adreça a públics de diferents exigències, des de l’estudiós al fan.

Per reforçar les reflexions que fa, Canyissà ha seleccionat seqüències de vinyetes que refermen gràficament allò que escriu. Algunes de les imatges són reproduccions de planes originals en què es mostren les indicacions d’Ibáñez perquè les pàgines es reproduïssin correctament. El rigor i la capacitat de treball van ser un trets molt definitoris de la seva trajectòria professional. L’autor posa en relleu que, en determinades vinyetes, Ibáñez creava històries paral·leles a la de la història principal.

La part textual del llibre es reforça amb petites píndoles que donen llum a aspectes de l’obra d’Ibáñez que a primera vista són difícils de percebre o que reclamen una anàlisi més profunda.

Però, a banda d’aquest treball d’estudi, el llibre té també un component d’homenatge en què ha participat gent de la cultura que fan petites reflexions i col·legues del creador de Mortadel·lo que dibuixen versions de pàgines d’Ibáñez. Així, hi trobem propostes gràfiques de Kim (que aplega els agents de la T.I.A. amb Martínez el facha), Pep Brocal, Ana Penyas, Bartolomé Seguí, Fermín Solís, Pilarín Bayés i Juanjo Sáez.