Bayona sacseja Sitges amb els seus ‘morts vivents’

Pablo Berger ens comentava que l’amistat per a ell és donar-ho tot sense voler res a canvi. És per això que, en el seu commovedor film Robot dreams, aquest valor fonamental és representat pel personatge de la mascota del gos, un robot, fet que capgira de manera irònica aquell pressupòsit que estableix que el millor amic de l’home és el gos. I com si els programadors del Festival de Sitges volguessin establir un cert lligam temàtic perquè continuem girant a l’entorn d’aquest concepte, ahir va irrompre per sacsejar l’audiència una de les pel·lícules més esperades: La sociedad de la nieve, de J.A. Bayona, tocant el punt sensible –i de quina manera– amb l’adaptació d’un dels llibres que es van publicar que recull la terrible tragèdia de l’accident d’avió l’any 1972 als Andes, on un equip de rugbi uruguaià va haver de sobreviure en unes condicions duríssimes a l’entorn hostil d’aquelles muntanyes després que l’avió s’hi estavellés.

Defugint la morbositat sobre el conegut fet que van haver d’optar pel canibalisme com a únic i radical mode de subsistència –no és això també, oferir el seu cos, un acte d’altruisme dels morts envers els vius?–, Bayona ofereix un nou viatge a allò impossible en què l’esperit de supervivència és novament capaç de tot i més (talment com aquells protagonistes del tsunami tailandès que va rodar). Aquí, amb un component afegit: mentre en aquestes situacions extremes es pregunten quin és el sentit de la vida, Bayona hi desplega tot el seu ambiciós artefacte per imprimir una carta d’amor a l’amistat, en majúscules, el motor –qui sap si un dels pocs que ens queden en aquests temps convulsos– per superar adversitats.

Si algú patia perquè fos només un remake d’aquell mític Viuen, res més lluny de la realitat. Bayona va més enllà, obsessionat per mostrar la història real i el drama viscut, ens transporta com si fóssim dins l’avió amb els supervivents, sentint empatia cap a ells i, sobretot, amb el màxim respecte. Tot això, fins a tocar el moll de l’os, revelant com aquest grup de persones, juntes, van fer possible creure en els miracles. No divins, sinó d’allò més humans.

Avui, aquest fill de Sitges, la cinefília del qual es va forjar en aquest festival, rebrà el premi de la Màquina del Temps en reconeixement de la seva carrera artística internacional, tot sovint lligada a allò fantàstic, però també elevant encara més el llistó mostrant com els morts vivents també poden ser reals, com els protagonistes d’aquest film extraordinari que és La sociedad de la nieve, que s’estrenarà als cinemes a mitjan mes de desembre i el 4 de gener del 2024 a Netflix, la plataforma que l’ha coproduïda.

Mantenint-nos geogràficament al mateix país on van ser rescatats els tripulants de l’avió, arriba Sorcery, també ambientada allà, una espècie de resposta xilena a La bruja (The Witch), en aquest cas amb una indígena de l’illa de Chiloé que també abraça la màgia d’un grup de bruixots, d’una organització (Recta Provincia) que es veu que va existir realment. Realitat és també l’experiència terrorífica que viuen moltes dones arreu –en aquest cas, al Pakistan– i que mostra Zarra Khan a In flames, un thriller dramàtic d’atmosfera angoixant en què mare i filla han de bregar amb el passat i una amenaça constant representada pel patriarcat. Massa elements i idees que no acaben de reeixir en la trama resten potencial al missatge. Per preferir, Vincent debe morir, de Stéphan Castang, capaç de demostrar com, amb poc, es pot fer molt, i més si et remets al mestre John Carpenter per filmar una nova versió de L’effondrement (El col·lapse), aquí amb la humanitat sotmesa a la violència engendrada tan sols amb la mirada. A més, amb humor i personatges carismàtics, llàstima, però, que no hi arrodoneix el final.