El pla B és el principal

La GIO Symp­ho­nia va pre­sen­tar diu­menge a l’Audi­tori de Girona la seva última pro­ducció, Ticket to Ride, títol deri­vat d’un cone­gut tema de Len­non i McCart­ney. A part dels Beat­les, en les ver­si­ons pecu­li­ars de Luci­ano Berio, l’esca­leta abraçava encara les sorts de Bach i David Bowie, artis­tes que com­par­tei­xen la segona lle­tra de l’alfa­bet com a deno­mi­na­dor comú: així la GIO va demos­trar que el pla B pot ser, al final, el filó prin­ci­pal.

L’espec­ta­cle ja havia girat per diver­ses loca­li­tats i fes­ti­vals de les comar­ques giro­ni­nes; per tant, apa­rei­xia a Girona rodat, amb una il·lumi­nació iri­des­cent que inci­dia sobre una cor­tina de rere­fons. L’orques­tra es pre­sen­tava en for­mat de cam­bra, ence­tant la ves­prada amb el Con­cert de Bran­den­burg n. 5 de Bach, que va sonar suavíssim i bres­so­la­dor, amb els solis­tes (violí, cla­vicèmbal i flauta) com­plint amb escreix.

Segui­da­ment va irrom­pre Elena Tar­rats, qui donava veu a les adap­ta­ci­ons de Beat­les i Bowie. Pri­mer, les del quar­tet de Liver­pool, segons els arran­ja­ments de Berio –gran herald de les avant­guar­des del segle XX, del qual mereixíem escol­tar més en directe. Eren Mic­he­lle, Ticket to Ride i Yes­ter­day, que sonen més com un diver­ti­mento en clau bar­roca que no pas com a home­natge als ori­gi­nals. Tar­rats, que ha par­ti­ci­pat en alguns pro­jec­tes dis­cogràfics al·lici­ents, oscil·lava entre els regis­tres pop i líric, des­ple­gant amb gràcia un tim­bre vitri i ange­li­cal.

Adreçant-se a la pla­tea, la can­tant no va ama­gar “la pre­ferència per la poètica de Bowie”. I real­ment, les inter­pre­ta­ci­ons de Space Oddity, Life on Mars i Heroes van cons­ti­tuir el tram més reei­xit de la sessió, amb la can­tant entre­gada, som­ri­ent i pala­tina. Les orques­tra­ci­ons, que recor­den els gla­mu­ro­sos pri­mor­dis de Gold­frapp, són obra dels ger­mans Tomàs i Lucas Peire, amb l’últim pujant a l’esce­nari per rebre els jus­tos aplau­di­ments. La clo­enda seria amb Phi­lip Glass, com­po­si­tor que sem­bla tenir els favors del direc­tor Fran­cesc Prat, i que, curi­o­sa­ment, també va sig­nar sim­fo­nies ins­pi­ra­des en les cre­a­ci­ons de Bowie. Però aquí no era el cas: vam escol­tar de l’ame­ricà Music in simi­lar motion, amb les típiques estruc­tu­res mini­mal-repe­ti­ti­ves, hàbil­ment acom­pa­nya­des per la llum car­me­sina i ebúrnia, que pol­sava al ritme de la suite. El bis seria amb la repe­tició de Heroes, ja en clima fes­tiu, amb Prat inci­tant el públic a picar de mans, voluta que es trans­for­ma­ria en una gran ovació final.