Josep Maria Camí: pedra, ferro i ànima

El segle XX va ser una festa per al món de l’art. Hi va haver tota mena de trencaments respecte al passat, noves formulacions i reformulacions. Un esdeveniment amb mirades tan diverses que va crear posicions enfrontades entre els diferents plantejaments o -ismes. Tot i que als ulls del segle XXI el que va passar ha nodrit positivament l’art actual, hi va haver polèmiques que periòdicament enfrontaven el món de l’art. En va ser una la de Tàpies, artista informalista, amb els conceptuals. Però la mare de totes les batalles va ser la que va enfrontar els artistes abstractes amb els figuratius. Als ulls d’ara, aquesta guerra sembla més aviat una disputa per qui va primer a la cua de la caixa de Mercadona.

Si aleshores aquests debats van semblar d’una transcendència vital, el cert és que cap a finals del segle passat noves generacions van evidenciar que es podia ser pintor i conceptual, utilitzar una càmera digital i alhora un pinzell i fer el que alguns anomenaven “abstracció figurativa”. Això demostrava que en l’art no valen les compartimentacions i per sort els artistes del segle XXI així ho han entès.

Aquesta reflexió ve a tomb pel treball de l’escultor Josep Maria Camí (l’Espluga Calba, les Garrigues, 1947), que celebra els 50 anys de la seva primera obra amb dues exposicions a Badalona, ciutat on ha viscut i on va arrelar des de ben jovenet. Els espais són el Museu de Badalona i el centre cultural El Carme (fins a l’11 de novembre). Camí ha circulat pels dos segles i, en la seva obra, hi trobem impregnada tant la força de la matèria com l’encanteri invisible de les idees i els pensaments. Allò que és obvi i rotund es barreja amb les lectures més conceptuals.

Així ho veiem en les obres que s’encaren amb el passat al jaciment arqueològic del Museu de Badalona, en què trobem, entre altres peces, tres muntatges escultòrics: L’oracle de Wangari Maathai, L’oracle de Teresa de Calcuta i L’oracle de Las Madres de Mayo, tres composicions de gran rotunditat en què intervenen materials com ara fusta, ferro, tela i llavors, elements molt lligats a la natura, per retre homenatge a dones lluitadores per la justícia. Les peces dialoguen amb les restes de l’antiga ciutat romana de Baetulo. A la planta baixa del mateix museu, l’exposició dona la benvinguda al visitant tot mostrant les primeres peces de Camí, acompanyades, entre d’altres, de les maquetes de les escultures monumentals que ha creat per a localitzacions d’arreu del món i que sempre tenen el component d’ofrena i de lloança a la natura. Les maquetes confrontades amb les fotografies de les escultures definitives posen en relleu una de les essències de Camí: el seu diàleg respectuós amb l’espai i un sentit molt encertat de la proporció. Hi destaca també el fet de donar naturalesa etèria a materials tan rotunds com la pedra i el bronze.

Amb la subtil espiritualitat de molts dels treballs de Camí, hi té molt a veure la inclusió d’un element immaterial: la poesia, especialment amb les paraules de Màrius Sampere. Aquesta línia de treball la poden constatar a la sala Josep Uclés del centre El Carme, amb les peces que formen part de la sèrie Silencis, que està aixoplugada per la poesia de tretze autors. A la mateixa sala, Camí mostra representacions de les sèries Tylopsis i Volaverum, en què recupera estris del camp, no només per evocar-ne la memòria, sinó per donar-los una nova vida dins d’un concepte artístic de reciclatge.