“Els cineclubs són l’alternativa”

No va ser una cosa premeditada, però sí volguda. Quan em van proposar ser-ne la presidenta, va coincidir que les persones que vaig creure més adients per acompanyar-me eren dones, tant la vicepresidenta com la tresorera, així com la secretària –en aquest cas l’acompanya un noi–. Érem un equip molt engrescador, i amb aquesta idea de donar una perspectiva de gènere, que és una de les raons per les quals vaig aspirar a la presidència.

Des de principis dels noranta, o fins i tot més enrere, sempre he format part del món cineclubista. He estat lligada a la federació des del 2003, però abans havia col·laborat des del cineclub Fritz Lang de la UAB, que és el meu cineclub de capçalera, amb el qual vaig començar.

Catalunya és el país de l’associacionisme per excel·lència. Pertànyer a un cineclub respon a la necessitat de la societat civil de trobar-se per veure cinema de qualitat i per compartir d’una manera horitzontal en què tothom té la mateixa veu a l’hora de parlar de cinema. Volem fugir d’allò d’establir càtedra. Això ara, perquè en la història del cineclubisme s’han viscut etapes de tota mena; per exemple, alguns cineclubs durant la dictadura van néixer en la clandestinitat, per reivindicar, de caire molt polític, i en canvi ara hi ha una necessitat més cultural. Les ciutats més petites estan perdent els cinemes; aquesta és una alternativa, i és un cinema que escullen ells. Una de les gràcies del cineclubisme és que es reuneixen i programen pensant en el seu públic. Un espai per compartir, d’aprenentatge i de formació.

No en sabem el nombre exacte, però de federats n’hi ha al voltant de 61, dos dels quals són fora de Catalunya, com el casal català de Quito, a l’Equador, que s’ha incorporat aquest 2023. I després també tenim el 39 Escalons de Manacor –de fet, la vicepresidenta de la federació, Mireia Iniesta, en forma part–. També en tenim a Andorra, a Alacant... Tot el territori de parla catalana hi està representat. Una de les assignatures pendents és acabar de conèixer el mapa dels cineclubs no federats.

Estem molt contents, superoptimistes, perquè realment teníem por de la capacitat de recuperació després de la pandèmia, que ha passat factura a tothom i als cineclubs, també. Les xifres del 2022 són al·lucinants respecte als anys anteriors. Evidencien que la gent té interès a sortir i compartir, i a fer activitats culturals compartides. No es queda només amb la pantalla de l’ordinador o les plataformes. També fem activitat en línia arran de la pandèmia, però hem notat molt les ganes. Tenim moltes consultes per crear nous cineclubs.

Que els cineclubs puguin recuperar projeccions i que no ens quedem en el sostre de 60 cineclubs. Volem engrescar tothom i donar-hi visibilitat, sobretot de cara als polítics: que vegin que els més de 104.400 espectadors, d’acord amb els 37 cineclubs que han donat les dades, és un nombre important. I buscar projectes des de la perspectiva de gènere.

Que hi hagi 57 espectadors de mitjana als cineclubs vol dir que no en tenen prou veient una pel·lícula sols a casa. Els cineclubs han fet una tasca de fidelització amb els seus cineclubistes. Continua existint la necessitat d’intercanviar impressions. Estàvem preocupats per la supervivència dels cineclubs perquè cadascú rep els diners d’on pot i no pas perquè el públic tornés. Jo quan vaig veure les xifres no m’ho podia creure. És un increment del 52% dels espectadors respecte al 2021. La recuperació és absoluta.

Els cineclubs fem versió catalana, versió original VO, sempre que es pot, perquè això depèn molt de la distribució. S’hi veu cinema català, espanyol, en versió original i les produccions catalanes. El percentatge de cinema en català és un 27%, i el de producció catalana, un 18%, puja per sobre de les pantalles comercials.