“Els cineclubs són l’alternativa”

No va ser una cosa pre­me­di­tada, però sí vol­guda. Quan em van pro­po­sar ser-ne la pre­si­denta, va coin­ci­dir que les per­so­nes que vaig creure més adi­ents per acom­pa­nyar-me eren dones, tant la vice­pre­si­denta com la tre­so­rera, així com la secretària –en aquest cas l’acom­pa­nya un noi–. Érem un equip molt engres­ca­dor, i amb aquesta idea de donar una pers­pec­tiva de gènere, que és una de les raons per les quals vaig aspi­rar a la pre­sidència.

Des de prin­ci­pis dels noranta, o fins i tot més enrere, sem­pre he for­mat part del món cine­clu­bista. He estat lli­gada a la fede­ració des del 2003, però abans havia col·labo­rat des del cine­club Fritz Lang de la UAB, que és el meu cine­club de capçalera, amb el qual vaig començar.

Cata­lu­nya és el país de l’asso­ci­a­ci­o­nisme per excel·lència. Pertànyer a un cine­club res­pon a la neces­si­tat de la soci­e­tat civil de tro­bar-se per veure cinema de qua­li­tat i per com­par­tir d’una manera horit­zon­tal en què tot­hom té la mateixa veu a l’hora de par­lar de cinema. Volem fugir d’allò d’esta­blir càtedra. Això ara, perquè en la història del cine­clu­bisme s’han vis­cut eta­pes de tota mena; per exem­ple, alguns cine­clubs durant la dic­ta­dura van néixer en la clan­des­ti­ni­tat, per rei­vin­di­car, de caire molt polític, i en canvi ara hi ha una neces­si­tat més cul­tu­ral. Les ciu­tats més peti­tes estan per­dent els cine­mes; aquesta és una alter­na­tiva, i és un cinema que escu­llen ells. Una de les gràcies del cine­clu­bisme és que es reu­nei­xen i pro­gra­men pen­sant en el seu públic. Un espai per com­par­tir, d’apre­nen­tatge i de for­mació.

No en sabem el nom­bre exacte, però de fede­rats n’hi ha al vol­tant de 61, dos dels quals són fora de Cata­lu­nya, com el casal català de Quito, a l’Equa­dor, que s’ha incor­po­rat aquest 2023. I després també tenim el 39 Esca­lons de Mana­cor –de fet, la vice­pre­si­denta de la fede­ració, Mireia Ini­esta, en forma part–. També en tenim a Andorra, a Ala­cant... Tot el ter­ri­tori de parla cata­lana hi està repre­sen­tat. Una de les assig­na­tu­res pen­dents és aca­bar de conèixer el mapa dels cine­clubs no fede­rats.

Estem molt con­tents, superop­ti­mis­tes, perquè real­ment teníem por de la capa­ci­tat de recu­pe­ració després de la pandèmia, que ha pas­sat fac­tura a tot­hom i als cine­clubs, també. Les xifres del 2022 són al·luci­nants res­pecte als anys ante­ri­ors. Evi­den­cien que la gent té interès a sor­tir i com­par­tir, i a fer acti­vi­tats cul­tu­rals com­par­ti­des. No es queda només amb la pan­ta­lla de l’ordi­na­dor o les pla­ta­for­mes. També fem acti­vi­tat en línia arran de la pandèmia, però hem notat molt les ganes. Tenim mol­tes con­sul­tes per crear nous cine­clubs.

Que els cine­clubs puguin recu­pe­rar pro­jec­ci­ons i que no ens que­dem en el sos­tre de 60 cine­clubs. Volem engres­car tot­hom i donar-hi visi­bi­li­tat, sobre­tot de cara als polítics: que vegin que els més de 104.400 espec­ta­dors, d’acord amb els 37 cine­clubs que han donat les dades, és un nom­bre impor­tant. I bus­car pro­jec­tes des de la pers­pec­tiva de gènere.

Que hi hagi 57 espec­ta­dors de mit­jana als cine­clubs vol dir que no en tenen prou veient una pel·lícula sols a casa. Els cine­clubs han fet una tasca de fide­lit­zació amb els seus cine­clu­bis­tes. Con­ti­nua exis­tint la neces­si­tat d’inter­can­viar impres­si­ons. Estàvem pre­o­cu­pats per la super­vivència dels cine­clubs perquè cadascú rep els diners d’on pot i no pas perquè el públic tornés. Jo quan vaig veure les xifres no m’ho podia creure. És un incre­ment del 52% dels espec­ta­dors res­pecte al 2021. La recu­pe­ració és abso­luta.

Els cine­clubs fem versió cata­lana, versió ori­gi­nal VO, sem­pre que es pot, perquè això depèn molt de la dis­tri­bució. S’hi veu cinema català, espa­nyol, en versió ori­gi­nal i les pro­duc­ci­ons cata­la­nes. El per­cen­tatge de cinema en català és un 27%, i el de pro­ducció cata­lana, un 18%, puja per sobre de les pan­ta­lles comer­ci­als.