Millás, premi Planeta

El tàndem entre un escriptor de prestigi literari i un de mediàtic i popular ha tornat al premi Planeta, que ha fet bo tots els pronòstics. L’escriptor Juan José Millás ha guanyat la 56a edició del premi amb la novel·la El mundo, mentre que el presentador de televisió i guionista Boris Izaguirre n’ha estat el finalista amb la seva quarta novel·la, Villa Diamante. Les dues novel·les guanyadores rememoren aspectes més o menys relacionats amb la infantesa dels autors.

El premi –dotat amb 601.000 euros per al guanyador i 150.250 euros per al finalista– es va lliurar anit en el tradicional sopar del dia de Santa Teresa, que va tenir lloc al Palau de Congressos de Catalunya.

En el cas de Millás, A ciegas rememora la infantesa i adolescència d’un noi, després que la seva família es traslladi a Madrid des d’una ciutat de províncies. Una mica el que li va passar al mateix Millás en la seva infància.

Nascut a València el 1946, l’autor es va traslladar de ben petit amb la seva família a Madrid, ciutat on ha viscut la major part de la seva vida. Després de treballar en diversos oficis i d’abandonar la carrera de filosofia i lletres, va decidir provar sort amb la literatura. Millás ha explicat diverses vegades que la seva afició per la literatura va començar quan va llegir l’article de la paraula mort de l’enciclopèdia Espasa.

Amb la seva segona novel·la, Cerbero son las sombras, publicada el 1975, va guanyar el premi Sésamo, però també el respecte d’una part de la crítica literària, que després va aclamar les seves obres següents, Visión del ahogado (1977) i El jardín vacío (1981), publicades a Alfaguara i molt influenciades per l’existencialisme.

Però la seva novel·la més popular i que el va consagrar definitivament va ser El desorden de tu nombre (1986), que a més és un dels títols de novel·la més bells de tota la literatura castellana. El 1990 va obtenir el premi Nadal amb una altra novel·la de títol afortunat, La soledad era esto. Malgrat l’èxit d’aquestes obres, Millás continuava compaginant la literatura i les col·laboracions periodístiques amb una feina d’administratiu a Iberia. Finalment, el 1993 l’escriptor, que ja s’havia convertit en un dels columnistes de més prestigi del diari El País, va decidir dedicar-se exclusivament a l’escriptura. Part dels seus articles periodístics s’han recollit en llibres com Algo que te concierne. En una altra ocasió l’autor va fer una anàlisi de les fotografies aparegudes a la premsa al llarg del 2004 a l’obra Todo son preguntas.

La literatura de Juan José Millás té un fort vessant d’introspecció psicològica, en el qual qualsevol fet quotidià pot esdevenir un succés meravellós. Amb un estil cuidat, les obres de Millás, així com els seus articles periodístics, també plasmen el seu compromís social. Un exemple és el llibre periodístic Hay algo que no es como me dicen, en el qual va reviure el cas del judici de Nevenka Fernández, l’exregidora de Ponferrada que va denunciar l’alcalde per assetjament sexual.

La seva última novel·la és Laura y Julio, editada a finals de l’any passat, un intens relat a partir del trencament de la parella protagonista que esdevé una reflexió sobre la identitat, les fronteres entre ficció i realitat i les còpies.

Glamur novel·lístic
Per la seva banda, Boris Izaguirre (Caracas, 1965) va tenir el seu momentazo literari anit després de proclamar-se finalista del Planeta. El presentador, guionista i autor veneçolà, gran defensor del glamur, ha narrat les vides de dues germanes en un país sud-americà des de la Segona Guerra Mundial fins ara.

Home polifacètic, Boris Izaguirre, que es va fer popular arran de les seves intervencions en el programa de televisió Crónicas marcianas, és autor de tres novel·les més: El vuelo de las avestruces, Azul petróleo i 1965. De tota manera, en els últims anys Boris Izaguirre ha traslladat la seva particular mitologia personal a llibres assagístics. A Verdades alteradas es passejava, amb ironia i estil agut, per les festes i vides privades de l’Espanya de fi de segle. A El armario secreto de Hitchcock, en canvi, posava al descobert l’aspecte homosexual de moltes escenes de la filmografia del director britànic. Fetiche, d’altra banda, repassa el mites que l’han influenciat al llarg de la seva vida, des d’Elizabeth Taylor i el Che Guevara fins a Mark Spitz.

La barreja entre la crítica social i la crònica rosa ha definit l’estil d’Izaguirre, que després d’estudiar als Estats Units va ser guionista de culebrons com La dama de rosa i Rubí rebelde. L’èxit d’aquestes produccions el va portar a l’Estat espanyol, on després de passar per la televisió gallega va ser reclamat per Xavier Sardà per a les seves Crónicas marcianas.
Des de l’inici de les emissions del canal televisiu Cuatro, Boris Izaguirre és copresentador, juntament amb Ana García-Siñeriz, del magazín de tarda Channel nº 4. També ha estat col·laborador del programa radiofònic de la cadena SER La ventana.

El jurat del premi Planeta d’enguany, al qual s’havien presentat 469 novel·les, estava format per Alberto Blecua, Alfredo Bryce Echenique, Pere Gimferrer, Carmen Posadas, Soledad Puértolas, Rosa Regàs i Carlos Pujol.