Altres

La inventora de la sopa de menta

Una llegenda contemporània sorgida de la imaginació d’uns gironins que estimaven profundament la ciutat

Apòcrifa es refereix a una cosa fingida, que no és reconeguda pels llibres canònics. La llegenda de la majordona entraria en aquesta categoria. Com assenyala Carles Vivó, l’artífex i divulgador de la llegenda que atribueix a la imaginació de Josep Tarrés, “comptat i debatut, totes les llegendes, per antigues que siguin, han començat en un moment determinat perquè algú les ha inventades. Potser aquestes dues llegendes (hi afegeix la Cocollona) apòcrifes arribin, amb el temps, a esdevenir veritables llegendes gironines, com la de la bruixa de la catedral o el falcó del Cap d’Estopes.

Anem al gra. La majordoma era una tia-àvia de santa Afra, que va acompanyar el sant bisbe quan va venir a residir a Girona. Es tractava d’una dona que, encara que tenia més de cent anys, tenia un aspecte ufanós, amb una pell tan tendra que semblava de flor de mató.

Era immensament grassa, ostentosament presumida, i una xafardera impenitent, amb dots de remeiera i de cuinera, i dominava les ciències dels astres i de les plantes. D’aquí que conservés l’aspecte ufanós. El seu pas pels carrers de Girona era tot un espectacle, ja que solia anar guarnida amb vestits llampants, amb esquellerincs cosits a la vora de la faldilla per fer-se notar, amb el cap cobert per tocats immensos i que es feia acompanyar per criats que la precedien amb encenser i amb una cadira especial per descansar al bell mig del carrer quan ja no tirava més.

Els seus dots de cuinera li havien fet inventar menjars tan saborosos com l’oca amb peres, les pomes farcides i la botifarra de sang. I les seves habilitats més o menys màgiques li van permetre que, una vegada que es va enfadar molt, fes que totes les esglésies de Girona quedessin plenes de teranyines, amb unes aranyes immenses i de tots colors.

Però un dia, per culpa d’una irreverent xafarderia sobre sant Narcís, aquest li va retirar tots els poders. La majordoma es va convertir en la riota de la ciutat i anava esmaperduda pels carrers mentre la gent, al seu pas, li tirava al damunt els sobrants de plats i olles. Passar de l’èxit a la desgràcia en aquest país sempre ha estat fàcil.

Fins que un bon dia, la majordoma va tenir una visió i va preveure la tràgica mort de sant Narcís i sant Feliu, víctimes del martiri per la seva fe. Quan els seus tristos pressentiments es van fer realitat, la majordoma va practicar la humilitat i la penitència i es va dedicar, sobretot, a tenir cura dels malalts i ajudar els desvalguts. En trobar-se prop de la seva mort, com a últim gest d’amor, va fer encendre un foc davant de la porta de la catedral, i allà mateix va inventar per als pobres i els malalts la sopa de menta. En morir, els gironins que es van preocupar de l’enterrament van observar amb sorpresa que el seu immens cos no pesava més que el d’un pardalet...»

PASSA A LA PLANA SEGÜENT 4



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.