Una suau aroma de santedat
Aquest sant, amb atribucions de dos sants diferents, era venerat per la potestat de posar fi a la sequera
És cosa sabuda que qui va amb un coix al cap d’un any ja coixeja! A sant Feliu li va passar amb el seu company sant Narcís, que de tant veure miracles va acabar protagonitzant-ne uns quants. D’entrada cal aclarir que ens trobem davant dos sants diferents que més d’una llegenda els ha ajuntat per millorar-ne les prestacions: d’una banda, el Feliu diaca nascut a Girona i mort juntament amb sant Narcís, i de l’altra, sant Feliu l’Africà, a qui varen tirar d’un penya-segat amb una pedra lligada al coll i que va estar un temps predicant a Girona.
Aquest sant Feliu que veneren els gironins manté atribucions dels dos, tot i que l’Església sempre ha tingut clar que es tractava de dos personatges diferents. Després del seu martiri va ser enterrat fora muralla i, amb el pas del temps, els gironins en varen perdre el record. Un bon dia, del lloc on estava enterrat, en va sortir una suavíssima aroma cada vegada més penetrant, un perfum que contrastava amb les aromes d’una ciutat medieval. En anar a cercar l’origen de la fragància, es va trobar la tomba on jeia el sant. Se’l va desenterrar i se’l va col·locar a l’altar major de l’església, que des d’aquell moment es va consagrar a la veneració del sant. Malauradament, quan Carlemany va alliberar Girona, va transportar les relíquies del sant a París, a l’abadia de Saint Denis.
Des del segle VI i fins al segle XI, sant Feliu va ser el sant dels gironins, però va acabar essent desbancat per sant Narcís i els seus miracles. Per la relació de sant Feliu amb l’aigua, quan els gironins volien pluja, duien les relíquies fins a la cala Sans, a Sant Feliu de Guíxols, on es creu que els romans van tirar el sant amb una pedra de molí al coll. Quan arribaven a la platja, remullaven les relíquies del sant amb l’aigua del mar i llavors la pluja era assegurada. Aquest viatge, però, no es podia fer d’una sola tirada. En arribar a Penedes, les relíquies obligaven el seguici a fer una parada per resar. Es veu que els seus amics i deixebles el van treure del mar, mig mort, després de ser llançat pels romans i el van dur fins allà, on va morir.
El 1567 va hi haver una gran sequera i es va fer una rogativa solemne a sant Feliu per demanar pluja. El bon sant, però, no va mesurar bé, o potser, en aquella ocasió, el van deixar massa estona en remull, i el 1568 hi va haver uns terribles aiguats i l’Onyar va arribar fins a la plaça del Vi. Sant Narcís va haver d’intervenir-hi amb les seves pomes per evitar mals majors. El fantasma de sant Feliu tenia el costum de voltar per les rodalies de Girona per protegir-la. Un malvat francès anomenat Mestre Bernat es dedicava a emmetzinar els pous i les fonts de l’Empordà i de la Selva però mai no ho va fer al Gironès, i confessava que no s’hi havia atrevit perquè en una font de Pedret, en un lloc anomenat ca la Manela, se li va aparèixer sant Feliu i el va amenaçar.
Altres parlen d’un lladre especialitzat a robar casulles i altres ornaments litúrgics. Un dia, després d’haver robat a l’església de Sant Feliu, es va trobar amb un desconegut. “Anem a un lloc on podràs deixar el que portes”, li va dir. El lladre va seguir fins que es va adonar que havien arribat a la mateixa església on havia robat. Sortint, va mirar cap a la imatge del sant i, oh prodigi, tenia la mateixa cara que el misteriós acompanyant.