La pedra miraculosa i el vell pastor

El culte a sant Narcís va començar al segle XI i, des

de lla­vors, a cada setge, a cada aiguat, a cada des­as­tre del qual la ciu­tat sor­tia vic­to­ri­osa, sem­pre amb la inter­venció del sant espe­ci­al­ment quan eren els fran­ce­sos, la devoció pre­nia més força. Mal­grat que cer­cles més eru­dits pre­fe­rien recu­pe­rar el culte a sant Feliu, el bisbe Tomàs de Loren­zana va escol­tar el poble i el 1782 va deci­dir cons­truir una nova cape­lla dedi­cada al sant, on va ins­tal·lar un reli­quiari d’argent i tras­lla­dar el cos el 2 de setem­bre del 1792.

Men­tre al bis­bat es dis­cu­tien els detalls de la futura cape­lla de Sant Narcís, que es cons­trui­ria al lloc dels antics claus­tres de la Col·legi­ata, un vell pas­tor menava el seu ramat, com feia habi­tu­al­ment, per la mun­ta­nya de Sant Miquel. Aquell dia, una cosa va cri­dar l’atenció del pas­tor: una pedra que lluïa enmig dels matolls. El pas­tor s’hi va acos­tar, encu­ri­o­sit, i va veure una gran pedra que sobre­sor­tia de la terra i que bri­llava com no en bri­llava cap altra. El pas­tor ho va expli­car als seus cone­guts i els va por­tar fins en aque­lla pedra.

Sor­pre­sos, van veure que es trac­tava d’una pedrera d’un finíssim mar­bre jas­piat blanc i negre. La notícia va arri­bar fins al bis­bat, que va inter­pre­tar el fet com un vis­ti­plau del sant al pro­jecte. Cor­ria l’any 1782 i ja havien començat les obres. El bis­bat va orde­nar l’extracció d’aquell mar­bre per a la cons­trucció de la cape­lla de Sant Narcís.

Tres mesos després de posar la pri­mera pedra, una de les cases del cos­tat de l’obra es va esfon­drar i cinc tre­ba­lla­dors van que­dar col­gats sota les runes. El que podia haver estat una tragèdia va aca­bar en poca cosa, ja que cap dels tre­ba­lla­dors va pren­dre mal. Una altra vegada les auto­ri­tats eclesiàsti­ques hi van veure la inter­venció del sant en favor de la cape­lla que els giro­nins li cons­truïen. Al cap de deu anys, el 2 de setem­bre del 1792, es va tras­lla­dar el sepul­cre del sant a la cape­lla i, amb la cele­bració del pri­mer ofici litúrgic, es va inau­gu­rar la cape­lla de Sant Narcís, feta tota d’aquell mar­bre gironí jas­piat blanc i negre.

Un cop aca­bada la cape­lla, aque­lla veta de mar­bre que sem­blava ines­go­ta­ble es va exhau­rir de cop i volta i ja no va ser pos­si­ble tro­bar cap més tros de mar­bre en tota la mun­ta­nya de Sant Miquel.

PASSA A LA PÀGINA SEGÜENT 4