Dona, rica i col·leccionista

El col·leccionisme no ha sigut només cosa d’homes. La passió per atresorar objectes artístics no hi entén, de gèneres, només de potencial econòmic per poder-los adquirir i, és clar, de bon gust, vista i olfacte. I de tots en tingué, i molt, l’empresària tèxtil Tecla Sala (Roda de Ter, 1886 - Barcelona, 1973), un nom fins ara absent en la historiografia dels col·leccionistes catalans. L’historiador de l’art Santos M. Mateos Rusillo ha reconstruït aquesta faceta pràcticament desconeguda de la que fou “una de les dones més riques de la Catalunya del seu temps”, fruit d’una investigació que va presentar en la 12a Jornada Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus, a Sitges.

Sense arribar a ser una gran acumuladora de peces com els cèlebres Cambó, Muntadas o Güell, Sala va reunir un conjunt petit però interessant a la seva residència barcelonina, el Casal Sant Jordi, que va manar construir a l’arquitecte noucentista Francesc Folguera entre el 1929 i el 1931. Vídua amb cinc fills, va ocupar l’àtic i als altres pisos hi va instal·lar les oficines del seu imperi industrial de l’Hospitalet de Llobregat i de Roda de Ter.

“Sala va comprar les obres assessorada per mossèn Manuel Trens, de la seva màxima confiança i que tenia la seva pròpia col·lecció [actualment al Vinseum de Vilafranca] al mateix Casal Sant Jordi”, explica Mateos. El fons de l’empresària, hi afegeix l’expert, “s’hauria quedat només en la memòria de la família si no hagués esclatat la Guerra Civil”. El 1936, com molts altres col·leccionistes, el va perdre de vista. L’onada de destruccions revolucionàries va activar un pla de salvament de la Generalitat republicana que va comportar el requisament de milers de possessions de particulars. “A la casa de Tecla Sala, hi va entrar un comitè de milícies antifeixistes que s’ho va endur tot, fins i tot el tejido de las paredes”, anota Mateos, llegint l’expressió final d’un dels documents que ha localitzat.

Mateos és un investigador de la Universitat de Vic que els últims anys està desenterrant històries ocultes de l’enorme trasbals que va comportar el moviment d’obres d’art durant i després de la guerra quan els franquistes van entomar les devolucions. Fins fa pocs anys, els estudiosos no van tenir accés a la paperassa generada en la immediata postguerra; encara més, ni tan sols se sabia si s’havia preservat. El lloc, el més inesperat: l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

La col·lecció de Tecla Sala va passar per tot aquest procés, de la confiscació al retorn, i és gràcies als rastres documentals que Mateos ha pogut descobrir la importància de les seves pertinences artístiques. “No se sap el dia exacte que els milicians van assaltar el seu domicili, però sí, per un article a la revista Mirador, que 29 dels seus béns ja estaven sota protecció de la Generalitat l’agost del 1936”, relata Mateos. El gros principal eren pintures medievals i flamenques. El govern català va dur un control rigorós de l’ingent material requisat als col·leccionistes, tot d’una concentrat al Palau Nacional. I aquest bon fer en una situació tan extrema es va voler transmetre a la comunitat internacional. El 1937 es va estrenar a París el documental propagandístic Espagne 1936, en què es poden veure durant uns segons imatges de les obres dipositades a l’actual seu del MNAC. Hi apareix un rètol amb el nom de Tecla Sala.

L’empresària va passar la guerra a l’exili, a Andorra i al sud de França. Quan va tornar a la Barcelona de domini franquista, va reclamar la seva col·lecció al servei del règim que es va apropiar del patrimoni salvat per la República. “Va recuperar totes les obres que havien estat en mans de la Generalitat”, subratlla Mateos. Ara bé, no va tornar a veure mai més les que els milicians que van saquejar-li el pis no van lliurar al govern. Als arxius de la Causa General es conserva la llista de peces perdudes que va elaborar un dels fills de Sala, amb una valoració econòmica de la col·lecció (tant la recuperada com la que no) i dels llibres i els mobles (tots en parador desconegut): 518.000 pessetes. El més valuós que es va evaporar era un lot de pintura catalana de final del segle XIX i principi del XX amb les firmes de Casas, Rusiñol i Martí Alsina, entre d’altres.

Mateos ha dut encara més lluny la seva recerca per mirar de resoldre dues preguntes. Sala va continuar comprant art després de la guerra? I què se’n va fer, de la col·lecció quan va morir? La resposta de la primera: “Sí, i fins i tot un sant Pau del taller del Greco i amb la participació directa de l’artista”, revela l’historiador de l’art. Per a la resposta de la segona queda una altra fase d’investigació, però al mercat hi ha proves que els hereus es van vendre almenys algunes obres. Per exemple, dues taules gòtiques del Mestre de Vielha que just aquest any ha comprat la Diputació de Lleida per al Museu de Lleida. I un tríptic flamenc del qual fa poc ha aparegut en un antiquari barceloní una taula esquarterada, no se sap quan ni per qui amb tants pocs escrúpols. “Una barbaritat”, rebla Mateos.