Arts escèniques

Temporada Alta

La fauna més salvatge

La companyia britànica debuta en el festival de tardor amb una adaptació de la novel·la d’Olga Tokarczuk que descriu un poblet feréstec polonès

La protagonista del muntatge està convençuda que els animals s’estan revoltant contra l’arrogància dels humans, que ignoren les conseqüències del canvi climàtic

Complicité reivindica viatjar per escampar la cultura i hibridarla més enllà de les fronteres

La veu de la novel·la és en pri­mera per­sona del sin­gu­lar. Per això, l’actriu Amanda Hadin­gue, que assu­meix el rol,  es marca un per­so­natge pal­plan­tada amb un micròfon cen­trat al pros­ceni. Al dar­rere, els altres nou intèrprets posen cos als altres per­so­nat­ges i a la gen­tada que es belluga per aque­lla vall de la mort que escriu­ria la premi Nobel Olga Tokarc­zuk, a Drive Your Plow Over the Bones of the Dead. L’obra manté la inten­si­tat de la trama gràcies a la intriga. L’ordit par­teix dels poe­mes de William Blake i de l’afició de la pro­ta­go­nista a l’astro­lo­gia. La pri­mera vegada que van pro­var d’adap­tar-la, con­fessa Simon McBur­ney, el direc­tor de la com­pa­nyia, no se’n van sor­tir. Els fal­tava tro­bar el to que van afi­nar en el segon intent. Com­pli­cité ha reprès una nova revisió, amb la incor­po­ració de nou repar­ti­ment per a la segona gira euro­pea, que va començar a Ate­nes, al tea­tre afa­vo­rit per la filan­tro­pia de la família Onas­sis (al vestíbul del tea­tre, hi ha l’escul­tura El petó, de Rodin) i que pas­sarà pel Muni­ci­pal de Girona, del 2 al 4 de novem­bre. Feia anys que el Tem­po­rada Alta pro­vava d’incor­po­rar-los al seu car­tell. Ara, s’ha produït l’opor­tu­ni­tat. Ja se sap que, el 2024, es farà una nova revisió en una quarta posada en escena, que volarà als Estats Units. En rea­li­tat, els can­vis de la pro­ducció anglesa no són sig­ni­fi­ca­tius, insi­nua Kirsty Hous­ley, direc­tora assis­tent, a un grup reduït de peri­o­dis­tes el 4 d’octu­bre en l’estrena ate­nenca.

Els fets luc­tu­o­sos, que arren­quen des del prin­cipi amb la mort acci­den­tal de Big Foot, no es des­gra­nen fins al final. Evi­dent­ment, no és aquest paper lloc per des­vet­llar-ho. Com­pli­cité, que ha fet comp­ta­des visi­tes a Cata­lu­nya (The mas­ter and Mar­ga­rita el 2012 i Beware of pity el 2017), fa 40 anys que renova el seu llen­guatge. Pel direc­tor, l’únic secret d’aquesta eterna joven­tut (que no acon­se­guei­xen altres grups de tan llarga tra­jectòria) és que tenen un gran grup de col·labo­ra­dors que tant entren com sur­ten en les pro­duc­ci­ons, que han d’apor­tar el canvi a l’estruc­tura sem­pre oberta a fer adap­ta­ci­ons de tex­tos que els atra­pin. Pre­ci­sa­ment, aquests novel·la de Tokarc­zuk els va atra­par per la seva mirada revo­lu­cionària, lúcida i pre­mo­nitòria del canvi climàtic, ja el 2009, quan es va edi­tar per pri­mer cop. El mis­satge rela­ti­vitza el domini dels homes sobre la natura. Cal tenir el mateix res­pecte per un gos, o un llop, que per una per­sona. I això és incon­ce­bi­ble per al mossèn (a qui la pro­ta­go­nista posa de sobre­nom Pa d’arròs) –“els ani­mals no tenen ànima”– i per als caçadors, que trien de patró sant Hubert, que va renun­ciar a exter­mi­nar més ani­mals quan va tenir la visió de Crist a les banyes d’un cérvol. Janina (no li agrada el seu nom, però no es reba­teja amb un sobre­nom com fa amb tots els altres) creu que els ani­mals s’estan ven­jant dels que els han enga­nyat posant men­jar en un des­cam­pat que és, en rea­li­tat, on rebran la mort a per­di­go­na­des. Boros, l’entomòleg que estu­dia uns esca­ra­bats (Cucu­jus hae­ma­to­des), també ho creu. I ho argu­menta amb un vídeo en què es pot veure com un cérvol ataca un caçador que no arriba a temps a dis­pa­rar-li. La tesi, evi­dent­ment, serà con­si­de­rada per la poli­cia com un deliri d’una vella xaruga que no hi toca. Però els morts s’ani­ran acu­mu­lant sense pro­ves o sos­pi­to­sos rao­na­bles. Sem­pre per sota de la mort s’insi­nua un ajus­ta­ment de comp­tes entre màfies en aquest poblat polonès mal comu­ni­cat i fron­te­rer amb Txèquia. Per McBur­ney, la tria d’aquest ter­ri­tori que ha anat pas­sant de país a país en funció de les ínfu­les expan­si­o­nis­tes és un indret ideal per a aquesta intriga.

Janina intervé pun­tu­al­ment amb els diàlegs i les acci­ons. Pràcti­ca­ment, només cedeix el micròfon a la vene­dora de roba de segona mà, Bona Nova, perquè reveli el seu tràgic pas­sat. El pre­si­dent l’hi pren de males mane­res en un dis­curs que pot recor­dar, tot i que amb un plan­te­ja­ment antagònic, el de L’ene­mic del poble (el públic passa a ser votants pel pre­si­dent de la Soci­e­tat Bole­taire con­grega el poder ocult de la comu­ni­tat). En l’escena, pla­nen els clarobs­curs amb llums zeni­tals que reta­llen l’acció que marca el gest i que abraça la paraula. Hi ha, en bona part de les quasi tres hores del mun­tatge, una doble pro­jecció: el marc exte­rior s’il·lumina des del pont de l’amfi­te­a­tre, fron­tal­ment; el qua­dre cen­tral rep la pro­jecció a un mur de por­tes de vidre des del dar­rere, sense tacar la presència de la pro­ta­go­nista, des del micro. La llum només gua­nya color quan s’aven­tura la relació romàntica de la pro­ta­go­nista amb un dels per­so­nat­ges. Per cert que el Rarot, que va decla­rant el seu amor a una veïna amb qui quasi no crea parau­les, té una blan­cor ingènua, que el con­ver­teix en cari­ca­tura, com el pagès d’El xai Shaun. Tot i ser metòdic i generós, és incapaç de demos­trar-li que l’estima. Janina té clar quins són els seus amics (Boros, l’exa­lumne Dizzy, Bona Nova, l’escrip­tora, el doc­tor Ali, fins i tot el Rarot) i quins els seus adver­sa­ris (Big Foot, el coman­dant, Iddle, el mossèn, la direc­tora d’escola, l’ombra de la seva mare...). La pro­ta­go­nista no s’adona que, quan prova d’escam­par, als cérvols que remi­ren la mort patètica de Big Foot els crida “go home!” Com si tin­gues­sin uns residència on rebre la cor­res­pondència. Les bèsties no saben de fron­te­res. Vaguen en lli­ber­tat. Com­pli­cité també rei­vin­dica superar els marcs men­tals del capi­ta­lisme, de la ide­o­lo­gia tòxica i ali­e­nant; en defi­ni­tiva, de ser com bes­ti­o­les que cam­pen lliu­res sense res més que els atrapi que l’ins­tint i la volun­tat (sobre­vin­guda) de res­pec­tar la lli­ber­tat de l’altre com la pròpia. Com­pli­cité és una com­pa­nyia que vol ser res­pon­sa­ble gene­rant la mínima pet­jada de car­boni pos­si­ble. Per això, adme­ten que és una con­tra­dicció quan de deci­dei­xen aga­far avi­ons per fer gires, però con­si­de­ren que és impres­cin­di­ble el con­tagi de cul­tu­res. El direc­tor, Simon McBur­ney, defi­neix com a extrema dreta el govern britànic, per man­te­nir el Bre­xit i poten­ciar la imatge que l’immi­grant és una amenaça. Aquesta política ha permès aug­men­tar els bene­fi­cis de la classe pri­vi­le­gi­ada i, en canvi, reduir el retorn social que con­vin­dria per garan­tir un estat del benes­tar equi­ta­tiu. Cal sor­tir fora, perquè la com­pa­nyia no podria sub­sis­tir amb les gires a l’inte­rior del país i perquè hi ha audi­to­ris i comu­ni­tats (com ara el Tem­po­rada Alta) que els recla­men. A més, és impres­cin­di­ble escam­par la cul­tura per com­bre­gar-hi i hibri­dar-la. Dels deu actors del repar­ti­ment, quasi la mei­tat pro­ce­dei­xen d’altres països.

1983
Es funda la companyia Complicité. A Catalunya, fins ara, només havia vingut al Grec: ‘Master and Margarita’ (2012) i ‘Beware of pity’ (2017).


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia