Calderón, devastador

El muntatge d’Ana contra la muerte és implacable. Les actrius acaben esgotades (tot i ser una peça breu, de poc més de 75 minuts) i sense quasi moure’s d’una petita tarima. El terrabastall per a la seva ànima és demolidor. Fins ara, en el que coneixíem del dramaturg, Calderón s’havia lluït amb originals mirades, un punt delirants (Que rebentin els actors, TNC, 2018) seguint el rastre d’èxits de la dramatúrgia veïna argentina. O aquella ambició d’actor secundari que vol ser protagonista, amb la interpretació del multipremiat Joan Carreras (Història d’un senglar, 2020), que encara enguany ha fet funcions pel Temporada Alta.

Ben diferent és el to d’Ana contra la muerte. Ja ho adverteix en el pròleg que es pronuncia fora de la tarima, fora de quadre: Calderón aborda la seva proposta més visceral per imaginar el dolor d’una mare que no pot evitar la malaltia mortal del seu fill. Una metàstasi infantil la fa entrar al camp de la delinqüència per aconseguir que el fill entri en els camps de proves experimentals, molt costoses.

Si la peripècia és injusta i s’empatitza amb aquesta mare Carrà, que ho abandonarà tot per donar una oportunitat, una esperança al fill, la bomba esclata un cop s’estronca la seva aventura (de conte de la lletera), quan la jutgessa li recrimina si es penedeix de la seva acció il·legal. Llavors, la tempesta s’invoca des del prosceni, sense deixar un alè gratuït, com una pedregada devastadora. Gabriel Calderón, a través d’Ana, la mare, baixa als inferns i extreu una fel d’angoixa infinita.

És tan expansiu l’esclat que Ana contra la muerte troba dos moments per descarregar la tensió i tornar a la por per la pèrdua del fill. Necessita reconciliar el públic amb una peça pop de Mecano (Me cuesta tanto olvidarte). Ballar i cantar com una operació de fugida; l’única manera d’escapar del dolor de la mort..