Llibres

novetat de poesia

Aquell poeta que era tan feliç recitant dalt de l’escenari

Fran­cesc Bombí-Vila­seca comenta que un dia el seu pare, com qui no vol la cosa, li va dei­xar anar: “Només et veig real­ment feliç quan ets dalt l’esce­nari.” Reci­tant els seus poe­mes.

Nas­cut a Bar­ce­lona el 1975, durant molts anys –en fa 15, 20, 25– Fran­cesc Bombí-Vila­seca va ser un rap­sode des­ta­cat de l’avant­guarda cata­lana. Escri­via poe­mes que arri­ba­ven al públic per via oral, com deter­mi­nats medi­ca­ments, i no li calia publi­car-los. Ara, que cada cop hi ha menys gent que el recorda com a poeta, per fi ha debu­tat amb poe­sia edi­tada amb l’obra Febre amb gel, publi­cada per Fonoll, amb un dis­seny molt ben tre­ba­llat i un pròleg d’Adrià Pujol Cru­ells.

Peri­o­dista i músic, Bombí-Vila­seca va dei­xar el món de la faràndula poètica quan va for­mar una família i les obli­ga­ci­ons pro­fes­si­o­nals van ser més exi­gents. Ales­ho­res ja tenia alguns calai­xos plens de poe­mes que de tant en tant ven­tila, retoca, buida.

L’11 de maig del 2000, ins­pi­rat per una expo­sició de l’artista japo­nesa Atsuko Arai sobre la des­a­pa­rició de cases del Raval, va escriure un poema “pot­ser en català”. El dia després, escol­tant Nick Cave, va inau­gu­rar una lli­breta i, amb reto­la­dor verd, el va tra­duir a l’anglès i al cas­tellà. Va pas­sar un mes i mig “amb sen­sació d’eufòria, com si ballés i cantés men­tre escri­via”, explica, i va crear els 51 poe­mes del recull. 23 anys després, ja els pot lle­gir tot­hom.

“No els he revi­sat ni totes les set­ma­nes ni tots els anys però, sobre­tot al prin­cipi, vaig anar fent bas­tants can­vis de tota mena i, l’últim any abans de publi­car-lo, també”, afirma el poeta.

“Quan vaig escriure aquest i altres lli­bres de poe­mes, que també han madu­rat amb calma, jo feia molts reci­tals de poe­sia i no tenia la neces­si­tat de publi­car-los perquè els poe­mes ja arri­ba­ven al públic. Curi­o­sa­ment, però, els poe­mes d’aquest lli­bre no els havia reci­tat mai, suposo que per la idi­o­sincràsia d’estar escrits en tres llengües.”

I aquí vol dei­xar clar que no és una tra­ducció segons l’ús, que li sem­bla­ria pedant, és un joc entre les tres llengües. “No soc un tra­duc­tor, soc un autor.” El pri­mer sem­pre és l’anglès, després la versió cas­te­llana i al final la cata­lana. Sent apa­rent­ment simi­lars, tenen girs i mati­sos que gai­rebé els con­ver­tei­xen en poe­mes nous.

“Ni l’anglès ni el cas­tellà eren la meva llen­gua d’expressió literària, pot­ser havia escrit una dot­zena de poe­mes en cada llen­gua, però em va sor­tir així, amb aquest joc de tres llengües.” Tot i així no ho ha apli­cat a altres reculls.

Ja no escriu poe­sia per falta de temps i perquè té “el sarró ple”. Aplica el “dei­xin sor­tir abans d’entrar”. Sem­bla, però, que la febre no ha bai­xat, tot i el gel. N’hi pot haver més. Con­ti­nueu atents a les vos­tres pan­ta­lles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia