‘El Crist’ de Dalí, a casa

A principi de juliol del 1951, Salvador Dalí va començar a pintar el que seria un dels seus quadres més famosos, enigmàtics i provocadors: El Crist, una visió gairebé zenital del fill de Déu penjat a la creu. Al novembre el tenia enllestit, el mes següent el va exposar a la galeria Lefevre de Londres i en un obrir i tancar d’ulls el va vendre a l’Ajuntament de Glasgow per 23.000 dòlars, una fortuna en aquella època. L’obra ja tenia destí, però abans es va presentar a la I Biennal Hispanoamericana d’Art, que es va celebrar, a l’alba del 1952, primer a Madrid i després a Barcelona. Dalí, virtuós dels efectes visuals, va pensar en tot, fins i tot en una cortina de vellut vermell fosc que folrava la paret.

Amb aquesta mateixa escenografia s’exposa, fins al 30 d’abril, al Teatre Museu Dalí de Figueres El Crist, que l’artista va executar a Portlligat, representat als peus d’aquest Jesucrist al qual no se li veu el rostre i du els cabells curts. D’aquí que popularment se’l conegui com El Crist de Portlligat, que alhora és el títol de la mostra, “la més important que s’ha organitzat en tota la història de la institució”, remarca la seva directora, Montse Aguer. El Teatre Museu Dalí complirà l’any que ve el 50è aniversari, i el 120è del naixement del geni, per la qual cosa aquest projecte es pot considerar un regal anticipat.

El Crist (de 204,8 per 115,9 cm) no va canviar mai més de mans i ha sortit en comptades ocasions de la Kelvingrove Art Gallery and Museum de Glasgow, on és l’estrella. A Catalunya no s’havia tornat a veure des de la I Biennal Hispanoamericana d’Art. Per les cròniques de la premsa sabem que al Museu d’Art Modern de Barcelona, actual seu del Parlament, les cues van ser enormes, però també que va rebre algunes crítiques ferotges. La nova criatura de Dalí, embrió de la seva etapa mística nuclear, es va presentar al costat d’altres peces dels seus anys d’exili americà (del 1940 al 1948), com La cistella de pa (1945), que ell considerava una mena de precedent d’El Crist i de la seva nova manera de pintar que invocava un retorn a l’ordre després de la disbauxa surrealista.

“En ambdós casos és un Dalí perfeccionista”, subratlla Aguer, que com a comissària ha pres una decisió excepcional: ha despenjat La cistella del pa de la Sala del Tresor del Teatre Museu i l’ha desplaçat a l’entrada de l’exposició, a quatre passes d’El Crist, a través del qual l’artista es va autoproclamar “el salvador de la pintura moderna”, i que llueix en un muntatge que recrea “una espècie de capella per a la contemplació”, anota Aguer.

Perfeccionista i, afegeix Aguer, metòdic. La realització de l’oli sobre tela durant els cinc mesos de 1951 va ser la culminació d’un procés de treball llarg i meditat. D’entrada, conceptualment. Dalí va tenir una primera temptació de crear el seu Crist amb els senyals del turment, “clavells vermells clavats a les mans i als peus i tres flors de llessamí brollant de la ferida del costat.” Però va optar per prescindir d’aquests “atributs anecdòtics” i presentar un Jesús serè, sense claus, ni corona d’espines, ni la més mínima ferida. “La meva principal preocupació era que el meu Crist fos tan bell com el Déu que és.”

Per acomplir aquest repte estètic, va cercar un model de carn i ossos. I l’escollit fou Russ Saunders, un doble de pel·lícules d’acció de Hollywood que havia participat a Cantant sota la pluja i Els tres mosqueters. El seu cos atlètic va fascinar Dalí, que li va fer una sessió de fotografies probablement als estudis del seu amic productor Jack Warner. Aquestes imatges, inèdites, es custodien a l’arxiu del museu de l’artista. Hi apareix un Saunders nu que assaja les postures d’aquest Crist vist des de dalt. Sempre es diu que l’actor estava penjat del sostre (baixava per descansar cada vint minuts), però el periodista José Ángel Montañés sosté al seu llibre El niño secreto de los Dalí que estava estirat a terra amb un objecte darrere l’esquena que provocava la curvatura corporal característica de la pintura.

Mentre feien la recerca, Aguer i el seu equip han localitzat, als fons mateixos del museu, fotografies d’un altre model que Dalí va temptejar (i que va descartar), tot i que encara no l’han identificat. L’artista va fer totes aquestes provatures als Estats Units, i a la tornada va emprendre un pelegrinatge per veure la representació de Crist que més l’obsessionava, preservada al monestir de la Encarnación d’Àvila: un dibuix atribuït a Sant Joan de la Creu. D’aquí que l’emblemàtica pintura de Dalí es conegui també com El Crist de Sant Joan de la Creu.

D’aquest viatge de l’artista empordanès a Àvila, el 1948, se’n donen més detalls al llibre Per què, Dalí? (Planeta), publicat en català i en castellà, amb textos de l’escriptor Javier Sierra, el pintor Antonio López, Aguer i la resta d’especialistes de la Fundació Gala-Salvador Dalí. Un altre estímul per visitar l’exposició, que, fotografies del model a part, aplega més material inèdit, i el més cridaner és un quadern ple d’estudis i esbossos d’El Crist i d’altres treballs com el Cristòfor Colom, El sagrament del Sant Sopar i el guió gràfic del film, mai realitzat, L’ànima. Procedent de la col·lecció Pere Vehí de Cadaqués, és un tresor per comprendre la manera de treballar de Dalí. Perfeccionista i metòdica.

I impossible d’entendre sense el seu lligam tan íntim amb Portlligat. “Podia pensar les obres a París o a Amèrica, però fer-les, les feia al seu taller d’aquest racó de la Costa Brava”, subratlla Aguer, que en la seva investigació ha posat la lupa en la vista de la badia de Portlligat i els pescadors feinejant-hi de la falda del quadre. Per a aquestes figures, Dalí va xuclar de Velázquez i de Le Nain, defensa Aguer. I al cap i a la fi va assolir la fita que s’havia proposat: crear un Jesucrist penjat a la creu revolucionari, completament diferent de tots els que s’havien creat mai. Ho va aconseguir, i avui continua emocionant.