‘El Crist’ de Dalí, a casa

A prin­cipi de juliol del 1951, Sal­va­dor Dalí va començar a pin­tar el que seria un dels seus qua­dres més famo­sos, enigmàtics i pro­vo­ca­dors: El Crist, una visió gai­rebé zeni­tal del fill de Déu pen­jat a la creu. Al novem­bre el tenia enlles­tit, el mes següent el va expo­sar a la gale­ria Lefevre de Lon­dres i en un obrir i tan­car d’ulls el va ven­dre a l’Ajun­ta­ment de Glas­gow per 23.000 dòlars, una for­tuna en aque­lla època. L’obra ja tenia destí, però abans es va pre­sen­tar a la I Bien­nal His­pa­no­a­me­ri­cana d’Art, que es va cele­brar, a l’alba del 1952, pri­mer a Madrid i després a Bar­ce­lona. Dalí, virtuós dels efec­tes visu­als, va pen­sar en tot, fins i tot en una cor­tina de vellut ver­mell fosc que fol­rava la paret.

Amb aquesta mateixa esce­no­gra­fia s’exposa, fins al 30 d’abril, al Tea­tre Museu Dalí de Figue­res El Crist, que l’artista va exe­cu­tar a Port­lli­gat, repre­sen­tat als peus d’aquest Jesu­crist al qual no se li veu el ros­tre i du els cabells curts. D’aquí que popu­lar­ment se’l cone­gui com El Crist de Port­lli­gat, que alhora és el títol de la mos­tra, “la més impor­tant que s’ha orga­nit­zat en tota la història de la ins­ti­tució”, remarca la seva direc­tora, Montse Aguer. El Tea­tre Museu Dalí com­plirà l’any que ve el 50è ani­ver­sari, i el 120è del nai­xe­ment del geni, per la qual cosa aquest pro­jecte es pot con­si­de­rar un regal anti­ci­pat.

El Crist (de 204,8 per 115,9 cm) no va can­viar mai més de mans i ha sor­tit en comp­ta­des oca­si­ons de la Kel­vin­grove Art Gallery and Museum de Glas­gow, on és l’estre­lla. A Cata­lu­nya no s’havia tor­nat a veure des de la I Bien­nal His­pa­no­a­me­ri­cana d’Art. Per les cròniques de la premsa sabem que al Museu d’Art Modern de Bar­ce­lona, actual seu del Par­la­ment, les cues van ser enor­mes, però també que va rebre algu­nes crítiques ferot­ges. La nova cri­a­tura de Dalí, embrió de la seva etapa mística nuclear, es va pre­sen­tar al cos­tat d’altres peces dels seus anys d’exili ame­ricà (del 1940 al 1948), com La cis­te­lla de pa (1945), que ell con­si­de­rava una mena de pre­ce­dent d’El Crist i de la seva nova manera de pin­tar que invo­cava un retorn a l’ordre després de la dis­bauxa sur­re­a­lista.

“En ambdós casos és un Dalí per­fec­ci­o­nista”, subrat­lla Aguer, que com a comissària ha pres una decisió excep­ci­o­nal: ha des­pen­jat La cis­te­lla del pa de la Sala del Tre­sor del Tea­tre Museu i l’ha des­plaçat a l’entrada de l’expo­sició, a qua­tre pas­ses d’El Crist, a través del qual l’artista es va auto­pro­cla­mar “el sal­va­dor de la pin­tura moderna”, i que llu­eix en un mun­tatge que recrea “una espècie de cape­lla per a la con­tem­plació”, anota Aguer.

Per­fec­ci­o­nista i, afe­geix Aguer, metòdic. La rea­lit­zació de l’oli sobre tela durant els cinc mesos de 1951 va ser la cul­mi­nació d’un procés de tre­ball llarg i medi­tat. D’entrada, con­cep­tu­al­ment. Dalí va tenir una pri­mera temp­tació de crear el seu Crist amb els senyals del tur­ment, “cla­vells ver­mells cla­vats a les mans i als peus i tres flors de lles­samí bro­llant de la ferida del cos­tat.” Però va optar per pres­cin­dir d’aquests “atri­buts anecdòtics” i pre­sen­tar un Jesús serè, sense claus, ni corona d’espi­nes, ni la més mínima ferida. “La meva prin­ci­pal pre­o­cu­pació era que el meu Crist fos tan bell com el Déu que és.”

Per acom­plir aquest repte estètic, va cer­car un model de carn i ossos. I l’esco­llit fou Russ Saun­ders, un doble de pel·lícules d’acció de Hollywood que havia par­ti­ci­pat a Can­tant sota la pluja i Els tres mos­que­ters. El seu cos atlètic va fas­ci­nar Dalí, que li va fer una sessió de foto­gra­fies pro­ba­ble­ment als estu­dis del seu amic pro­duc­tor Jack War­ner. Aques­tes imat­ges, inèdites, es cus­to­dien a l’arxiu del museu de l’artista. Hi apa­reix un Saun­ders nu que assaja les postu­res d’aquest Crist vist des de dalt. Sem­pre es diu que l’actor estava pen­jat del sos­tre (bai­xava per des­can­sar cada vint minuts), però el peri­o­dista José Ángel Montañés sosté al seu lli­bre El niño secreto de los Dalí que estava esti­rat a terra amb un objecte dar­rere l’esquena que pro­vo­cava la cur­va­tura cor­po­ral carac­terística de la pin­tura.

Men­tre feien la recerca, Aguer i el seu equip han loca­lit­zat, als fons matei­xos del museu, foto­gra­fies d’un altre model que Dalí va temp­te­jar (i que va des­car­tar), tot i que encara no l’han iden­ti­fi­cat. L’artista va fer totes aques­tes pro­va­tu­res als Estats Units, i a la tor­nada va empren­dre un pele­gri­natge per veure la repre­sen­tació de Crist que més l’obses­si­o­nava, pre­ser­vada al mones­tir de la Encar­nación d’Àvila: un dibuix atribuït a Sant Joan de la Creu. D’aquí que l’emblemàtica pin­tura de Dalí es cone­gui també com El Crist de Sant Joan de la Creu.

D’aquest viatge de l’artista empor­danès a Àvila, el 1948, se’n donen més detalls al lli­bre Per què, Dalí? (Pla­neta), publi­cat en català i en cas­tellà, amb tex­tos de l’escrip­tor Javier Sierra, el pin­tor Anto­nio López, Aguer i la resta d’espe­ci­a­lis­tes de la Fun­dació Gala-Sal­va­dor Dalí. Un altre estímul per visi­tar l’expo­sició, que, foto­gra­fies del model a part, aplega més mate­rial inèdit, i el més cri­da­ner és un qua­dern ple d’estu­dis i esbos­sos d’El Crist i d’altres tre­balls com el Cristòfor Colom, El sagra­ment del Sant Sopar i el guió gràfic del film, mai rea­lit­zat, L’ànima. Pro­ce­dent de la col·lecció Pere Vehí de Cadaqués, és un tre­sor per com­pren­dre la manera de tre­ba­llar de Dalí. Per­fec­ci­o­nista i metòdica.

I impos­si­ble d’enten­dre sense el seu lli­gam tan íntim amb Port­lli­gat. “Podia pen­sar les obres a París o a Amèrica, però fer-les, les feia al seu taller d’aquest racó de la Costa Brava”, subrat­lla Aguer, que en la seva inves­ti­gació ha posat la lupa en la vista de la badia de Port­lli­gat i els pes­ca­dors fei­ne­jant-hi de la falda del qua­dre. Per a aques­tes figu­res, Dalí va xuclar de Velázquez i de Le Nain, defensa Aguer. I al cap i a la fi va asso­lir la fita que s’havia pro­po­sat: crear un Jesu­crist pen­jat a la creu revo­lu­ci­o­nari, com­ple­ta­ment dife­rent de tots els que s’havien creat mai. Ho va acon­se­guir, i avui con­ti­nua emo­ci­o­nant.