“Si fóssim 8 en lloc de 16, perdríem la gràcia”

Està més produït i potser no és tan orgànic com ho eren els anteriors. Hi ha més reggae que no pas ska i una forta presència dels sintetitzadors, que en Mario Coloma s’ha encarregat de produir. Això li ha donat un punt força més modern. Fins ara sempre havíem estat en la cosa dels anys seixanta i ara estem en la dels setanta. Hem avançat 10 anys! [Riu.]

És com sempre hem funcionat. Explico sovint que fa nou anys, quan vam fer el pas de convertir-nos en big band, vaig prioritzar trucar a músics que també fossin amics. En Pau Vidal, per exemple, un dels saxofonistes de la banda, és flautista i, en aquell moment, feia molt poc que tocava el saxo, però volia que, a la banda, hi fos ell, no algú més “consolidat”. Ara, en aquest disc, s’hi ha afegit la idea de trucar a diferents cantants: Saphie Wells, Tonia Richii, Judit Neddermann, amb qui hem estat treballant una pila d’anys... Cantants que teníem a prop i amb qui ens entenem moltíssim perquè ja hi havíem treballat o encara no ho havíem fet però sabíem que funcionaria perquè hi tenim grans afinitats.

No, i aquesta era la idea. La Judit va deixar en el grup una empremta molt forta i ens va semblar que, per evitar comparacions, era adient, almenys d’entrada, no buscar una segona persona que la substituís. Crec, a més, que ajuda a reforçar la idea que els Gramophone és més un so, una marca, i no pas tal o tals persones.

Molta gent m’havia estat preguntant per què no incorporàvem repertori propi i deixàvem una mica arraconades les versions. Jo, la veritat, no ho veia necessari, ja que mai he tingut la sensació que, amb les versions, fóssim un grup de segona, que és una mica el que llegia entre línies quan m’ho deien. Però vam decidir provar-ho, tenint claríssim, ara bé, que, si les cançons pròpies no funcionaven, no les gravaríem i buscaria temes d’altres que m’agradessin per fer-ne arranjaments, que és el que he fet sempre.

És una de les nostres grans marques. A vegades se’ns defineix més pel format que no per la música. Si fóssim vuit en lloc de 16, encara que fos amb la mateixa música, perdríem la gràcia. És el nostre ADN i crec que serà així fins que el grup s’acabi. Escènicament oferim una cosa que no es veu gaire i sé que aquesta és una de les coses que ens fan interessants.

Sí, molta gent ens pregunta: “Ostres, i no podríeu venir... amb un format més reduït?” Doncs no, no podem. Això ens passa factura i perdem molts bolos, però no pots fer amb una guitarra, un saxo i percussió allò que fem 16 o 17 persones.

Perquè amb la música afroamericana sembla que estigui mal vist fer allò més tòpic. És com quan els discjòqueis punxen únicament cares B de singles que no ha vist mai ningú. M’encanten aquests singles, eh? Però per què no punxen també Move on up, de Curtis Mayfield? Amb Could you be loved passa el mateix. És un dels temes de Marley que, en el món del reggae, tothom sembla voler evitar, però... quin problema hi ha? El tema, que en el disc canta Kelly Isaiah, dels Koers, és magnífic. M’és igual, si no hem quedat prou sibarites!

Hem de reivindicar més la curiositat. Cal que en les festes majors, per exemple, es programin més grups que els programadors creuen que val la pena veure i no tants que, la setmana següent, ja actuaran en la festa major del poble del costat. Però, vaja, no em queixo gens. Això va néixer arran d’un projecte de final de carrera de l’Esmuc i ningú va pensar mai que, nou anys després, acumularíem ja tres discos i més de 150 bolos. Conec un munt de gent que ha muntat big bands i no han funcionat...