Heartbreak Hotel obre amb Andreu Benito, home de teatre

La petita sala (fins a 72 espectadors) de Heartbreak Hotel fa olor de concessionari de cotxe, una olor de net i nou, característica. Si ja unes setmanes han fet la primera arrencada amb la reposició (dins de la seva habitual caixa) de Hedda Gabler, que ara fa una breu gira, ara estrenen la grada i les butaques amb L’home de teatre, protagonitzat per Andreu Benito. Seguint el decàleg d’Àlex Rigola, els actors empelten de la seva vida els personatges. I per això, el personatge escrit per Bernhard fa quatre dècades comenta que va viure al barri de Badal, mentre estudiava a l’Institut del Teatre. La sala preveu una arrencada prudent (amb reposicions de la productora homònima) per anar obrint-se a altres companyies, sobretot a partir del curs vinent.

La veritat és tossuda. En el text de Bernhard, un actor de gran talla es troba fent una gira per teatres i sales de poca trajectòria per l’Àustria profunda. En el moment de l’espectacle, es lamenta d’haver d’actuar a la sala d’actes d’un hotel. Terrible coincidència d’una sala que ja s’ha confós amb l’enèsim complex turístic de Barcelona (“Ja ens han demanat habitacions”, admet irònic Rigola). Pel director el teatre és guaridor, acull els cors trencats i els reconcilia. No se n’amaguen, doncs, del seu esperit romàntic, en aquesta nova etapa, d’un director del Teatre Lliure (2003-2011) i que va dirigir la Biennale de Venècia (2010-2016) i codirigir els Teatros del Canal fins al 2017, quan va dimitir com a protesta per la repressió policial durant l’1-O. Aquest migdia, ha escrit en un full Not in me name que ha col·locat a la paret, proclamant, en silenci, el seu suport a la població de Gaza.També ha dirigit produccions ambicioses tant al Liceu com al TNC (El público, Incerta glòria). Ell mateix s’autoparodia com el protagonista de Bernhard, que, després de trepitjar els principals escenaris, es troba defensant una petita sala veïna de la Flyhard o Cimarronas. En realitat, no es coneix el motiu pel qual Andreu Benito acaba al racó del Heartbreak mastegant Bernhard, però sí que es veu que la decisió de Rigola és volguda, fidel a la seva manera d’entendre el teatre des que va estrenar Ivànov, el 2017 (que després encara destilaria més amb Pier Paolo Pasolini, Vània i La gavina.

Per Rigola, Heartbreak Hotel és una sala d’actor. Perquè el seu nou teatre busca que l’intèrpret actuï amb la màxima naturalitat, sense necessitat de projectar la veu i buscant hores (les matinals de diumenge) en què tant el públic com la companyia tenen uns bioritmes que els mostren més desarmats, més amatents a la resposta.

L’objectiu del projecte és mantenir-se obert (s’ha fet la reforma gràcies al consorci de rehabilitació de teatres format per Ajuntament, Generalitat i Ministeri) fins a constar com una sala de petit format estable i adherir-se a la xarxa de la ciutat. Per Rigola, la sostenibilitat de la sala ve per la taquilla a la sala (Bacardí, 35), sabent que serà complicat fer gaires gires amb la pretensió del petit aforamentt (“els teatres municipals no volen pagar un bolo per a 80 persones quan el poden fer per 400”). Pràcticament, faran gira dins de festivals. De fet, el Heartbreak ja figura dins del Grec perquè el projecte 6 hectàrees d’oliveres, d’Aina Tur, ha guanyat el Quim Masó. Per cert, el Heartbreak dona a una viscuda plaça de les Oliveres un descobriment del Sants més urbà, després que les fàbriques de vapor del segle XIX fessin fallida.