Gamberros mordaços i intel·ligents

Borràs i Albet (hem canviat l’ordre per compensar 15 anys de jerarquització alfabètica) han estat sempre considerats els actors i directors joves que podien atrapar una audiència molt més jove que l’habitual. Encara ara, mantenen una envejable baixa mitjana d’edat a la platea. Fan teatre per als amics que no hi van: combinen la mordacitat, el gamberrisme, amb una intel·ligència insòlita.

Ara auguren que aquest és el seu darrer espectacle però que encara se saludaran el 2061. Serà la data en què un d’ells morirà d’un nou càncer: un tumor d’ego que esclata i aclapara des de l’èxit més fulgurant. El públic sempre té la raó i decidirà qui serà el mort i a qui li tocarà vetllar-lo. El muntatge és una broma que passa ràpida, sense quasi més recurs que l’espai sonor constant, les imatges d’arxiu que es projecten a la pantalla vertical (com les dels telèfons mòbils) i d’uns deixebles que fan de recurs per a lluïment de les stars.

Albet i Borràs s’han trobat que, ara, es desagraden en el reflex de l’altre. Es fan la competència per aconseguir el riure de la Lluna (la filla del Marcel), per superar les pors al fracàs del Nao. I la rauxa del Marcel. Per confessar que mai ningú sap qui ha escrit cada rèplica, ni qui ha marcat el gest definitiu. S’han convertit en dos depredadors d’ells mateixos.

D’inici, diuen que volien fer-se una autoantologia, seguint la cronologia dels seus espectacles des del 2007 (no fan referència a on es van conèixer, d’actors amb Tot és perfecte, 2005). Queda clar el seu volum de l’ego i com l’amistat es va convertint en tòxica. De ser artistes siamesos han passat a ser dos bàndols. Aparentment. La seva sornegueria sempre té opcions de tornar abans del 2061. Hi vagin, ni que sigui per a acomiadar-los.