Una humanitat trinxada

Cada vespre, quan surt per la porta el darrer visitant, el MNAC tapa una de les obres més dures (no ens enganyem: la més dura) de la seva nova exposició, Quina humanitat?, i no la torna a desembolcallar fins l’endemà. Ho fa perquè és un dibuix de fràgil conservació, però també “per protegir la dignitat de les víctimes”, diu Àlex Mitrani, cap del departament d’art contemporani històric del museu i comissari d’aquesta commovedora mostra que serà de record inesborrable. La peça mostra quatre persones penjades a la forca al camp d’extermini de Dachau, on el seu autor, l’artista eslovè Zoran Music, va estar reclòs. La va crear just quan aquest lager nazi va ser alliberat i el món va descobrir la dimensió de les fàbriques de mort que havien funcionat a ple rendiment durant tota la Segona Guerra Mundial.

Els Quatre penjats de Zoran Music és una de les moltes doloroses imatges que s’han aplegat en aquest projecte expositiu que descendeix a l’infern de les guerres que van trasbalsar Europa, Espanya i Catalunya a l’equador del segle XX, i a conseqüència de les quals mai més res va tornar a ser el mateix. Tampoc l’art, que va haver d’entomar el repte de representar allò que era irrepresentable, com la destrucció d’una comunitat sencera, els jueus europeus. L’artista lituà Lasar Segall havia estat testimoni dels pogroms que van precedir la gran aniquilació del seu poble i, exiliat al Brasil, va entrar en contacte amb els fugitius d’aquella Alemanya de Hitler desbocada, la veu dels quals va traspassar en uns dibuixos que a l’alba dels anys quaranta ja alertaven del que estava succeint sense que res ni ningú ho impedís.

Més escenes terribles que s’amunteguen, com les piles de cadàvers de l’Holocaust, en aquesta mostra que el director del MNAC, Pepe Serra, considera “la més ambiciosa” que ha produït mai el museu del Palau Nacional de l’art de la postguerra. “No ens hem d’espantar, perquè després de veure-la en podem sortir enfortits per enfrontar-nos a la complexitat del món”, exclama Mitrani, que ha privilegiat la potència de les obres (120) als noms cèlebres (el mateix Lasar Segall, l’últim en cartejar-se amb l’escriptor austríac suïcida Stefan Zweig, és molt desconegut) i, en un gest lluminós, ha teixit un discurs amb fils de l’art internacional i de l’art català, sense els habituals complexos d’inferioritat. Només per veure com de bé casen les escultures d’uns cossos derrotats de Josep Maria Subirachs i Henry Moore, creades gairebé simultàniament, als anys cinquanta, aquesta exposició ja fa un pas endavant en la tan necessària defensa de l’art de casa, el nostre, sempre rebaixat per raons que s’escapen dels valors propis de la creació.

A Quina humanitat? (fins a l’11 de gener) la Mercè Rodoreda artista plàstica té molt a dir. Els seus gargots fets en la immediata postguerra civil van ser una via d’escapament del que encara no es veia amb cor d’expressar en paraules escrites. “Si a la cartel·la posés que són d’una artista de l’avantguarda txeca de Praga, la gent s’ho creuria”, sosté Mitrani. Rodoreda va agafar el llapis amb el mateix tremolor de mans d’un Josep Bartolí que en els seus dibuixos va estampar les humiliacions i inclús violacions que els catalans i els espanyols republicans van patir en els camps de concentració francesos. La mateixa angoixa que a un Anton Prinner, hongarès transgènere, el va empènyer a engendrar uns gravats sobre el linxament a les dones acusades de col·laborar amb l’enemic nazi, a les quals els van rapar els cabells al zero com a escarni públic. El mateix desconsol que a un Andrzej Wroblewski, polonès mort als 29 anys, el feu invocar en una pintura el seu pare mort d’un atac de cor després d’un interrogatori de la Gestapo.

L’exposició és clarivident dinamitant cànons. Pel mateix preu (ha costat uns 700.000 euros) que ha portat un espaterrant Francis Bacon de primera època, reivindica la performance clandestina que Gonçal Sobrer (un dels pocs artistes de l’època que encara queden vius, però oblidadíssim) va fer corprès pels afusellaments al camp de la Bota que havia vist de menut, i que va quedar documentada en fotografies. Com que se’l tenia per un pallasso, va burlar la censura. Si Alberto Giacometti va ser un mestre esculpint la vulnerabilitat de l’home, Roser Bru ho va ser més específicament de la dona. Bru, emblema de l’exili català que triomfà als països d’acollida, en el seu cas Xile, està pendent de ser reivindicada a Catalunya, cosa que farà l’any que ve el Museu d’Art de Girona en una exposició.

Un altre diàleg que emociona, en femení i feminista: Mari Chordà i Niki de Saint Phalle, totes dues víctimes de maltractaments masclistes indescriptibles, la catalana del seu marit, el també artista Josep Niebla, i la francesa del seu pare. Niki de Saint Phalle va exorcitzar la seva pena disparant amb un fusell pots de pintura col·locats en un llenç. Aquesta performance, enregistrada, també va evacuar la seva ràbia per la guerra de la independència d’Algèria.

Just en el moment, als anys seixanta, en què Lluís Güell, un altre artista català “als marges de la carretera”, com diu Pepe Serra, va gestar l’escultura d’un negre ferit de bala sobre una bandera americana, drap que va acabar retirant per fer més universal la seva denúncia del llegat colonialista. Aquesta peça, que clou el recorregut, ha ingressat recentment a les col·leccions del MNAC, que l’ha restaurat. “La seva entrada transforma el museu. Mai més serà igual”, conclou Lluís Alabern, cap de mediació i museografia de la casa.