Somiar el cel mentre es viu a l’infern

El fet que el còmic El cel al cap, amb guió d’Anto­nio Altar­riba (Sara­gossa, 1952), dibuix de Ser­gio García (Gua­dix, 1967) i color de Lola Moral (Mon­talbán de Córdoba, 1967), publi­cat per Norma, surti simultània­ment en català i en cas­tellà, a banda de ser una situ­ació que ens apropa a una nor­ma­lit­zació del còmic en català –encara lluny del que seria desit­ja­ble–, té una sig­ni­fi­cació de mer­cat: els edi­tors cre­uen en aquest tre­ball i, per tant, en el seu èxit comer­cial. Aquest con­ven­ci­ment edi­to­rial no es fona­menta només en qüesti­ons de màrque­ting, ja que ens tro­bem davant una de les obres de l’any.

Aquesta afir­mació pot ser qüesti­o­nada perquè fa poc gai­rebé deia el mateix d’un tre­ball de la mateixa edi­to­rial, el Fouché, de Kim. La raó de tan­tes “obres de l’any” la tro­bem en el dolç moment que viu el còmic a Cata­lu­nya i a tot l’Estat. La his­to­ri­eta ha sabut, com demos­tren aques­tes dues obres, con­ju­mi­nar la tra­dició de mitjà d’evasió i entre­te­ni­ment amb l’excel·lència gràfica i la con­tundència del mis­satge.

El cel al cap és una obra esfereïdora que no deixa de tenir un lirisme que fa de la seva lec­tura un con­tinu Dra­gon Khan de sen­sa­ci­ons. El pro­ta­go­nista és un xicot que tre­ba­lla a les mines al Congo i és reclu­tat com a nen sol­dat. Per demos­trar la seva fide­li­tat a la milícia, ha d’assas­si­nar la seva família. Una rea­li­tat que malau­ra­da­ment no és una fan­ta­sia del còmic.

El nen vol fugir d’una vida plena de sang i carències i somia a tro­bar un món millor. El cel que té al cap es troba a Europa i deci­deix empren­dre un camí de milers de quilòmetres, i haurà de cre­uar un desert i sot­me­tre’s a les màfies que juguen amb la il·lusió i la vida de la gent per poder fer una vida nova i, final­ment, començar una altra lluita després de cre­uar un mar.

Aquest recor­re­gut no és un viatge lineal; el pro­ta­go­nista viu cir­cumstàncies molt diver­ses, com vari­ats són els pobles del con­ti­nent africà. L’obra té l’encert de guió d’incor­po­rar uns fets i ritu­als d’ins­pi­ració afri­cana. “Hi ha un com­po­nent de rea­lisme màgic”, explica Altar­riba. Efec­ti­va­ment, un dels per­so­nat­ges impor­tants del relat és un brui­xot. També hi apa­rei­xen situ­a­ci­ons “que tenen un rere­fons de rea­li­tat”, com diu el guio­nista. En seria un exem­ple un petit reialme en què el rei no pot tre­pit­jar el terra perquè repre­sen­ta­ria un símbol d’impu­resa.

Aquesta expressió afri­cana també es fona­menta en el dibuix de Ser­gio García i el color de Lola Moral. “El meu dibuix sem­pre ha tin­gut un cert aire de traç pri­mi­ti­vista”, diu García, cone­gut també per les seves il·lus­tra­ci­ons a The New Yorker. Al seu torn, Moral explica que no ha vol­gut uti­lit­zar els colors vius com seria esca­ient per ambi­en­tar els colors afri­cans. “La història és prou dramàtica i he uti­lit­zat un cro­ma­tisme que rebaixa aquesta tensió. La sang no és ver­me­lla, sinó negra.”

A banda del com­po­nent oníric que també té l’obra, la fide­li­tat a la rea­li­tat és esgar­ri­fosa. Altar­riba s’ha docu­men­tat molt i ha rebut l’asses­so­ra­ment de l’ONG Jambo Congo, que tre­ba­lla inten­sa­ment sobre el ter­ri­tori i viu de prop els con­flic­tes interns que hi ha per obte­nir el con­trol miner, del qual final­ment es bene­fi­cien empre­ses occi­den­tals. Al Congo exis­tei­xen poders paral·lels al de l’Estat. Hi ha més de 300 monar­quies que, si bé no tenen ope­ra­ti­vi­tat admi­nis­tra­tiva, tenen una par­cel·la de poder en un ter­ri­tori vio­lent i divi­dit. Un país, en defi­ni­tiva, on, com diu Altar­riba, “t’aixe­ques al matí sense saber si podràs men­jar; és per això que hi ha emi­gració cap a Europa”.