El cau dels miracles

És sempre un venturós plaer reveure en acció Antoni Madueño. L’artista, filòsof i musicòleg excel·leix amb una trajectòria incòlume de constància, perseverança i coherència, sigui en l’entregada reconstrucció d’instruments antics, sigui en la recuperació i difusió de músiques medievals, en especial el cant gregorià. Amb la intenció d’apropar aquestes sonoritats ancianes i mistèriques a l’oient del nostre temps, en els seus directes –que classifica com experiències i no pas com mers concerts– Madueño no es limita a la interpretació vocal de les melodies, sinó que cerca de revestir-les amb una presentació performativa i immersiva, adaptant-se de forma versàtil i proactiva a les virtualitats de cada espai. Així es va prestar el dijous 2 de novembre, amb la seva intervenció al refugi antiaeri del carrer del Carme, tutelat pel Museu d’Història de la Ciutat, que ocasionalment hi organitza activitats amb un caire més alternatiu i experimental. A part de ser un testimoni esfereïdor de la Guerra Civil, es tracta, a més, d’un espai amb enormes potencialitats, que atrau pel seu hermetisme singular, i saludem que molta gent hi hagi comparegut per a l’ocasió. Congregats a l’exterior i endurant les primeres freds de la tardor, els presents van haver d’accedir lentament al recinte, baixant les escales il·luminades només per petites espelmes, com en devota processó iniciàtica. A cadascuna de les sales del cau ens esperaven, al mig de sigil·losa obaga, iconografies religioses penjant dels sostres i altres artefactes associats al culte litúrgic, que òbviament donaven una idònia ambientació per a les lletanies.

La vigília havia sigut de Tots Sants, i per tant tenia sentit el subtítol del programa: Cants gregorians per l’Ofici de Difunts. De titular, Cants des del ventre de la balena, ja que la monodia inicial va ser un relat sobre el profeta Jonàs, amb la veu acompanyada de les evocadores corxeres d’un harmònium. El nom podia igualment al·ludir a la volumetria de les galeries del refugi, denses i arquejades com les entranyes del cetaci on Jonàs va sojornar. Aprofitant la transversalitat de l’espai, Madueño va promptament transformar el recital en un happening transhumant, transitant en cerca del trànsit per las diferents estances, mentre entonava amb la seva potent veu baritonada cànons indefectibles de la litúrgia, com Kyrie Eleison o Dies Irae. Els càntics i les ambientacions ombroses convoquen al recolliment i a la reflexió: un ofici de difunts en un refugi antiaeri ens remet inevitablement als míssils que detonen, dia rere dia, al Donbàs o al Mediterrani oriental.

Tanmateix, la nota final va ser optimista, amb el clam In Paradisum, de nou amb l’ajut de l’harmònium, instrument de recursos limitats, però que dona vivacitat tímbrica i cromàtica a la prestació musical. Potser per l’efecte catàrtic, el públic va trigar a reaccionar, només aplaudint quan es va encendre l’enllumenat elèctric sobre el ventre de la balena. Dictava la llum que era hora de tornar d’aquest cau de miracles.