Llibres

CULTURA

Montserrat Roig, una força de la natura

Fa 32 anys va morir l’escriptora que va trencar tots els motlles de la literatura i el periodisme català

Just ahir va fer 32 anys que ens va deixar Barcelona l’escriptora i periodista Montserrat Roig i Fransitorra (1946, Barcelona) quan en tenia només 45. Va ser articulista de l’Avui fins als seus darrers dies, mentre lluitava contra un càncer de mama. Va publicar cinc novel·les, cinc recull de relats, una obra de teatre i prop d’una vintena d’assajos periodístics o literaris. El seu compromís amb els moviments d’esquerra, el feminisme i els drets civils en la clandestinitat la van convertir en un referent en els últims anys del franquisme i sovint en una figura de culte entre les dones de la seva generació i les que vindrien després. Tot i que va estar en la gran organització política de l’antifranquisme, el PSUC, va acabar confirmant: “El feminisme és la ideologia que més m’ha reconciliat amb mi mateixa”.

Va néixer en plena postguerra en una família burgesa liberal de l’Eixample represaliada pel franquisme amb vocació cultural i literària. El seu pare era l’advocat i escriptor Tomàs Roig i Llopis i la seva mare l’acadèmica Albina Fransitorra. Les seves grans referents eren també dues dones imprescindibles de la literatura catalana: Mercè Rodoreda i Maria Aurèlia Capmany.

En la seva magna obra destaquen els llibres que van ser guardonats, com Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (premi d’assaig i d’investigació Víctor Català del 1970); Els catalans als camps nazis (premi Crítica Serra d’Or, 1977) i L’agulla daurada, un llibre de viatges i de crònica personal en el setge de l’exèrcit sobre Leningrad (Premi Nacional de Literatura Catalana, 1986). Amb només trenta anys ja havia guanyat el premi Sant Jordi amb El temps de les cireres (1976). Tot una declaració d’intencions. No només tenia talent, sinó un caràcter indomable que explotaria més endavant en la seva faceta televisiva.

Roig va ser activista des que va tenir consciència del país en què vivia. Als quinze anys va estudiar art dramàtic i va conèixer Capmany, que la va empènyer a endinsar-se en bona part dels moviments estudiantils. A només vint anys ja va participar en la Caputxinada del 1966 i més endavant també es tancaria a Montserrat al costat dels intel·lectuals que protestaven contra el procés de Burgos.

Es va llicenciar en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i va fer de lectora en castellà a la Universitat de Bristol abans de començar la seva trajectòria periodística, que la va conduir a la investigació dels catalans als camps nazis. Era una recerca periodística inaudita al país en què va esbrinar com havia estat la vida al camp de Mauthausen. Molta gent va descobrir que parents seus havien desaparegut en aquell infern. Aquella obra va marcar un punt d’inflexió.

Abans havia entrat a formar part de la junta de l’Ateneu Barcelonès, una entitat anquilosada encara en el franquisme. Va aconseguir democratitzar-la i establir l’ús del català com a llengua oficial. Peti qui peti. Aquest era l’estil.

En el moment en què va començar a fer entrevistes televisives no s’havia res com allò amb preguntes punyents mentre fumava o bevia en directe, impensable avui dia. També va publicar en castellà llibres sobre feminisme i l’any que va morir va deixar per a la història les seves reflexions sobre la literatura a Digues que m’estimes, encara que sigui mentida

El 9 de novembre del 1991 va publicar el seu últim article a l’Avui, Un múscul traïdor, que acabava amb aquestes paraules: “No els cal parlar del mar, germans, als terroristes. Ni de Shakespeare. Totes dues realitats queden massa lluny de la seva closca buida de neurones, de pensaments i de sentiments. Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.