“Tete Montoliu era un rebel en tots els sentits”

En aquell moment, segona meitat de la dècada dels cinquanta, potser l’únic competidor que podia tenir era el francès d’origen algerià Martial Solal. Però partien de conceptes ben diferents. Així com Solal tenia una formació més rigorosament acadèmica i el seu jazz derivava cap a l’exploració de l’estètica contemporània, Montoliu era un bopper de socarrel. El seu jazz bevia directament de les fonts afroamericanes del gènere, tant per tot el que havia assimilat escoltant discos com pel seu tracte directe amb exponents de primer rang, com va ser el cas del saxofonista Don Byas. Això és el que va impressionar Hampton: com un músic blanc europeu podia tocar com si fos un negre de Kansas City o de Chicago. I aquesta seria la definició musical del Tete. Com ell deia, era un català que estimava la seva terra i la seva cultura, amb la particularitat que hi afegia una mica de swing.

Com a persona culta i intel·ligent, coneixia molt bé la història del seu país i tenia molt clara la seva identitat. I com a defensor de la justícia i la llibertat, tenia clara també la seva oposició a un règim franquista que li negava precisament la seva identitat i la seva llengua. Era un rebel de mena en tots els sentits i, davant les prohibicions i la repressió, la seva reacció era refermar encara amb més força les seves conviccions. Establia el paral·lelisme de la lluita del poble català amb la dels negres nord-americans pels drets civils. Per això, quan els sentia exclamar allò de “Black is beautiful”, a ell li sortia: “Visca l’Empordà!”

Entre les virtuts, la perseverança i convicció a l’hora de lluitar pel que volia. La determinació de no sentir-se condicionat, ja no tan sols per la ceguesa, sinó per viure en un país on la seva passió, el jazz, es considerava un fenomen estrany, si no una pràctica pseudodelictiva. La recerca constant, la fermesa de caràcter i la capacitat d’adaptar-se als canvis sense deixar de ser ell mateix en serien d’altres. Els defectes potser venien marcats per una lluita contra ell mateix a partir d’una dependència que li impedia una autonomia plena i condicionava la seva llibertat d’acció i moviments. El capítol de les seves relacions amoroses, d’altra banda, també les podria haver resolt millor. Per sort, els últims anys de la seva vida va trobar la calma en aquest sentit, però, fins llavors, el seu tracte amb les dones va deixar molt a desitjar, segons sembla.

Som allà mateix on deia el periodista Albert Mallofré quan va escriure les notes per al disc Tete al Palau l’any 1979. Es pot convenir que el seu personatge és conegut arreu, i fins i tot popular, però la seva obra i la seva importància com a músic encara no s’han valorat com pertoca. Fa 26 anys que va morir i no hi ha una antologia ni una edició crítica dels seus treballs; cap institució pública va voler fer-se càrrec del seu llegat personal, que ara es troba sl vestíbul de l’auditori de l’ONCE a Barcelona i és accessible només amb visites concertades. L’únic llibre que existeix dedicat a la seva figura abans que aquest, Tete Montoliu. Quasi autobiografia, de Miquel Jurado, es va publicar fa 25 anys i està descatalogat. Segons es veu, però, això no és suficient perquè l’aparició d’aquesta novetat editorial sigui noticiable en un racó dels informatius de la televisió i la ràdio públiques catalanes. I aquí és on convindria començar a actuar per revertir la situació. En uns mitjans i uns comunicadors amb criteri i coneixement de la cultura i la identitat d’un país de què pretenen ser mirall i altaveu. Més profunda, però no per això menys necessària, seria la reforma en un ensenyament que prioritzés els valors i el pensament crític en lloc de la rendibilitat i el benefici material. En un món on la cultura es valora a partir de la seva capacitat de negoci i l’entreteniment mal entès, difícilment tindran cabuda propostes i figures com la de Tete Montoliu.

Una generació de músics formidables i de persones encara més increïbles. Autèntics pioners del jazz en un país que era terra erma per a la pràctica d’aquesta música, si no declaradament hostil. Uns artesans de la música que no s’hi dedicaven per assolir l’èxit o l’estrellat, sinó com a ofici de vida. Apassionats de mena que no van tenir altra opció que dedicar-se a altres estils i gèneres per assegurar-se la subsistència. Una actitud que Tete Montoliu els retreia tot sovint, quan considerava que eren malaguanyats per no haver-se bolcat en el jazz de manera absoluta com va fer ell. Però també és cert que ell no podia escriure arranjaments ni dedicar-se al paper pautat i que tant el seu talent com el seu do natural per al jazz eren figues d’un altre paner.

El vaig veure tantes vegades com vaig poder. Per una qüestió generacional, des de la segona meitat dels vuitanta fins que va morir, l’any 1997. El vaig sentir en tot tipus de formacions i d’escenaris, des de l’antiga Cova del Drac al Palau de la Música, passant pel Jamboree, la Nova Jazz Cava de Terrassa, la Sala Zeleste, el San Juan Evangelista de Madrid i en diversos festivals de tot l’Estat. Mai no oblidaré els seus duos al Café Central de Madrid amb un jove Javier Colina. L’èxit d’aquelles sessions va permetre que l’històric local no fes fallida i continués obert. Al llarg d’aquests anys, havíem tingut breus trobades, tot i que personalment ens vam tractar més a fons a partir del 1995, just després que es casés en segones núpcies amb Montserrat García Albea. Les converses que vam tenir a casa seva van ser una lliçó de vida i un aprenentatge tant humà com musical. La seva curiositat i intel·ligència estaven al mateix nivell que els seus coneixements, i fins a l’últim moment no es cansava d’escoltar i de compartir.

El llibre va ser un encàrrec de l’editor Julián Viñuales, que sabia que estava preparant una producció dedicada a Tete Montoliu amb motiu dels 25 anys de la seva mort i que es va estrenar al Teatre Grec per la Mercè del 2022. La idea de fer-la coral també seguia la línia d’altres biografies que havia publicat amb la llicència corresponent de músics com ara Billie Holiday i Charlie Parker. Ho vaig trobar molt escaient, perquè era la manera de posar en valor la figura de Tete Montoliu, no perquè ho digués l’autor del llibre o per la seva veu en primera persona, sinó per un cor de testimonis de les més diverses procedències, èpoques i naturalesa. I no tan sols músics i altres agents del sector –promotors, mànagers, periodistes-, sinó escriptors, poetes, cineastes, familiars, amics, amants… Al mateix temps que això permetia defugir l’hagiografia en voga i de mostrar la complexitat de la seva figura, tant artística com humana. Una visió oberta i calidoscòpica de què el lector també es pogués sentir partícip i fer la seva pròpia composició del personatge.

De mite, res, una realitat com un temple que també reflecteix els hàbits i els costums d’un temps i d’un país que, afortunadament i en aquest sentit, ha deixat enrere aquest tipus de pràctiques. La veritat és que la crueltat amb què es feien determinades bromes era moneda de canvi habitual en èpoques pretèrites, i això pot explicar per què, de vegades, el Tete no estava per orgues i es mostrava esquerp i fins i tot desagradable.

El cens de pianistes dedicats al jazz que hi ha no només a Barcelona sinó a tot l’Estat és molt superior al de qualsevol altre instrument, i la qualitat és equiparable a altres països europeus on el jazz té un tracte i una presència més consolidats. I això val tant per a Marco Mezquida, com per a Chano Dominguez, Iñaki Salvador, Ignasi Terraza, Abe Rábade, José Carra i Moisés P. Sánchez. L’existència d’algú com Tete Montoliu crec que hi té molt a veure.