Joan Domènech: un home compromès amb la cultura i l’humanisme

Poques persones tenen un perfil tan compromès amb la cultura i l’humanisme com el mestre lloretenc Joan Domènech Moner, que ens va deixar dijous passat a l’edat de 80 anys. Encara l’any passat va publicar un llibre sobre el seu estimat Beget (el poble de la seva dona, Maria Teresa Coll Vila, també mestra), dins els Quaderns de la Revista de Girona, col·lecció que ell va dirigir en dues etapes. Era un activista permanent, amb el “drama” de no saber dir que no, i així “l’embolicaven” sempre en un projecte darrere l’altre.

El seu currículum és impressionant: mestre, professor d’institut, llicenciat en filosofia i lletres, historiador, diputat de l’àrea de Cultura i Ensenyament de la Diputació, delegat de Cultura de la Generalitat, president de la Fundació Bertrana... Va ser membre, entre altres, de la Fundació Fita, de la Fundació Valvi, del Patronat Eiximenis, del Centre d’Estudis Selvatans, del consell assessor de la Revista de Girona i del consell editorial d’El Punt. A Lloret va ser president de l’Obreria de Santa Cristina i del Club Marina-Casinet... Va ser corresponsal de diaris de Barcelona, va col·laborar en diferents publicacions i va ser columnista d’aquest diari.

Havia publicat una trentena de llibres i també es va dedicar a la política. Com a regidor del terç familiar en els setanta, com a primer alcalde lloretenc de la democràcia i regidor els noranta. La seva manera d’entendre el poble i com s’havia de gestionar li van comportar una inhabilitació que li va doldre molt. Just el vaig conèixer l’any 1985, quan era regidor de CiU i manaven els socialistes amb el triumvirat format per l’alcalde Josep Sala, l’Arseni Gibert i en Josep Trull. En Joan estava enfadat amb El Punt perquè considerava que no l’havíem tractat justament amb el tema de la inhabilitació, però aviat vam fer amistat, que s’ha mantingut fins ara tot i no sovintejar-nos.

Era un apassionat de la història i en el seu mandat es van comprar dues cases d’indians: Can Font, que només es pot veure amb visita concertada, i Can Garriga, que s’ha transformat en museu, tot i que en una entrevista del 2009 deia: “Vam comprar una casa d’indians, amb els mobles adequats, ho vam pintar com era abans... i ara en venen uns que ho treuen tot i ho pinten de negre.”

En Joan Domènech era, sobretot, una bona persona però amb uns principis irrenunciables, sempre acompanyats d’un bon sentit de l’humor sovint amable i també mordaç, fins i tot davant de les circumstàncies més adverses. Una prova del seu caràcter desenfadat eren les obres teatrals que escrivia per a les festes de Lloret, on els seus convilatans hi tenien un gran protagonisme, ja que molts hi sortien ben retratats i caracteritzats amb ironia.

Encara va poder gaudir de l’hora dels homenatges: el març del 2022 va ser guardonat amb el premi Sant Roc, que atorga l’Associació Cultural de Vilablareix, pel seu compromís amb la cultura, i el maig del mateix any va rebre el premi Ramon Fuster, que atorga el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, en reconeixement a la seva trajectòria pedagògica, cívica, cultural i política al servei del país i de la llengua i la identitat catalanes. I el mes de maig d’enguany el premi Recercat de Lloret pel seu compromís amb la recerca local i comarcal.

El 1999 va haver de ser intervingut quirúrgicament i va fer un escrit d’agraïment a totes les persones que ens havíem interessat per la seva salut on donava mostra del seu tarannà: “És en la reflexió pausada de les llargues hores de clínica quan hom s’adona de forma més contundent de l’absurditat de les ambicions i lluites desmesurades que sovint mantenim els homes per consolidar situacions de poder o de privilegi, al capdavall efímers, i quan hom té en compte realment els valors de la persona i, especialment, el sentit de l’amistat.” El 2014 va publicar la biografia del seu amic Domènec Fita, i quan, ara fa tres anys, l’artista va traspassar, Joan Domènech va escriure que li costava creure que aquella gran humanitat quedés reduïda a unes poques cendres, i que s’acomiadava fins que es retrobessin.