Art

Cultura

Pioner en l’art del paisatge fonedís

Barraca exposa una selecció de la seva obra a l’Espai Eat Art de Banyoles per finançar ‘Els colors del blanc’

La pel·lícula reivindica la transgressió de l’acció plàstica volgudament efímera de tenyir la neu

Barraca ha fet ‘nivopintures’ als Andes, als Alps, a l’Himàlaia i a l’hort de casa seva, a la Puda

El gener del 1985 va nevar a Banyo­les. Jordi Bosch, Bar­raca, va veure en aquell llençol blanc que cobria l’hort de casa seva, a la Puda, la tela per­fecta per pin­tar. Aca­bava de néixer la nivo­pin­tura, un nou llen­guatge plàstic bate­jat així pel crític d’art Jaume Fàbrega, que el va acom­pa­nyar al Pas de la Casa per fer “una acció plàstica vol­gu­da­ment efímera”, remarca Bar­raca, ja que neces­sita tant la neu, com a suport, com la foto­gra­fia i l’enre­gis­tra­ment audi­o­vi­sual per exis­tir com a obra d’art.

Una selecció de la seva obra, una anto­lo­gia con­den­sada dels 44 anys de car­rera artística lli­gada a la car­rera d’alpi­nista, s’exposa fins al 9 de desem­bre a l’Espai Eat Art de la Fun­dació Lluís Coro­mina a la plaça Major de Banyo­les, amb l’objec­tiu de finançar la pel·lícula Els colors del blanc, de Nil Pagès i Martí Colo­mer. El film rei­vin­dica l’art land pio­ner i dut a terme per un artista de Banyo­les i que, des d’aquell embrió a l’hort, ha estès als Alps, als Andes i a l’Himàlaia. És un “art ter­res­tre en tota la dimensió del con­cepte i ante­rior a l’obra de Becks”, des­ta­quen Ramon Folch i Josepa Bru en una publi­cació de la Fun­dació Fita. “Aco­lo­rir pen­dis­sos nevats és un gest ago­sa­rat”, hi afe­gei­xen. No només perquè “tenyir la neu amb colors exal­tats és una pro­fa­nació que només l’art pot jus­ti­fi­car”, con­tra­ri­ant així el valor més apre­ciat de la neu, sinó que també és una “con­ta­mi­nació” al medi ambi­ent, efímera i redi­mida per l’art, “tenint en compte que ve d’un artista posseït per la devoció mun­ta­nyenca” com és Bar­raca.

La pel·lícula inclou una nova acció de nivo­pin­tura de Bar­raca: a Fron­te­res s’han res­se­guit els límits dels mapes amb creus ver­me­lles. L’abril del 2022 van fil­mar aques­tes divi­si­ons impo­sa­des, des de la Por­te­lla de Men­tet fins al Pic de la Dona, a la banda cata­lana del que va sepa­rar el Trac­tat dels Piri­neus. Bar­raca asse­nyala que amb la nivo­pin­tura “atempta” con­tra la natura de manera fugaç, gene­rant, però, unes emo­ci­ons plàsti­ques per a la reflexió. A Fron­te­res s’evo­quen així els murs, reals o inven­tats, que ens impo­sen o ens autoim­po­sem.

Amb la pro­posta d’un film que li van fer fa ja qua­tre anys, Bar­raca, que no ha dei­xat mai la cre­ació plàstica fins i tot durant la seva etapa de regi­dor, reco­neix que s’ha tor­nat a apas­si­o­nar en la represa de la nivo­pin­tura. I també pel fet d’expo­sar a la seva ciu­tat després d’una llarga absència. Entre algu­nes de les peces que es poden adqui­rir per con­tri­buir a finançar la pel·lícula, hi ha el con­cepte de bobina pin­tada que va pre­sen­tar a la fira ARCO de Madrid el 1986. L’any pas­sat va començar a pin­tar un rot­llo 25 metres de paper que ara es pot com­prar a pams. També els icònics lla­pis Sta­ed­ler expo­sats el 1982 a la plaça Major. A més de les escul­tu­res, hi ha una sèrie de qua­dres de petit for­mat amb els colors groc i negre, iden­ti­ta­ris de la marca, d’ins­pi­ració bros­si­ana.

Bar­raca té un afecte espe­cial per No gui­xis la paret, d’un blau ceruli, tren­cat per negres, i ins­pi­rat en les gui­xa­des que la seva filla Mar feia de petita. El blanc també hi és pre­sent, en l’expo­sició. Amb l’impo­nent Des­fo­res­tació, un blanc amb gruix, gra­nu­lat, amb relleu, com si fos neu imma­cu­lada que pogues­sis tocar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.