Sons anticapitalistes

Kasba Music ha estat durant les dues últimes dècades una de les discogràfiques independents més actives de Barcelona i, per extensió, de tot Catalunya, com ho demostren els 230 discos publicats durant els seus 19 anys d’existència, 179 dels quals d’artistes catalans. Ahir al vespre, el segell dirigit per Joni Sahún i Amparo Martín va posar en marxa les celebracions del seu 20è aniversari, que Kasba Music celebrarà al llarg del 2024, amb una presentació a la sala Sidecar, de la plaça Reial de Barcelona (“Club que ens ha acompanyat al llarg de la nostra trajectòria”). “Ja que som una discogràfica, ens vam proposar celebrar aquests 20 anys amb la publicació d’onze discos de vinil, gairebé un per mes, entre el gener i el desembre del 2024”, explica en Joni, que molts anys abans d’iniciar la gran aventura de Kasba, va ser un dels noms clau de l’escena punk catalana dels anys vuitanta amb el nom de Joni D, com editor de fanzins (NDF), membre de grups musicals com ara Juanito Piquete y los Mataesquiroles i Pixamandúrries, i activista implicat en moltes iniciatives socials i culturals realment alternatives.

El primer disc publicat per Kasba Music va ser Made in Barna, el debut de La Kinky Beat, que va sortir el 13 de setembre del 2004. La Kinky Beat era, en aquells moments, un dels grans noms de la nova escena mestissa que triomfava a Catalunya, el cèlebre So de Barcelona que l’Ajuntament va intentar vendre internacionalment com un segell identificatiu de la música i els valors d’una ciutat mediterrània càlida i acollidora. En aquest context, Kasba va funcionar sempre al marge dels discursos oficials –“Mai no hem volgut ser el gran segell del mestissatge”, declarava en Joni el 2019 en una entrevista concedida a aquest diari– i, de fet, musicalment parlant, es va anar diversificant cada vegada més. “Gairebé ens atreviríem a declarar, sense ruboritzar-nos, que Kasba Music és el segell independent més eclèctic de Catalunya: mestissatge, punk, rap, cançó d’autor, pop, trap, hardcore, rock, flamenc i, fins i tot, new age. Un veritable refugi, militant, de suport a la necessitat expressiva canalitzada a través de la música sense importar els estils”, és part de la declaració que acompanya la presentació dels actes del seu 20è aniversari. I afegeix en Joni respecte d’això: “El mestissatge va ser una mica el leitmotiv en els orígens del segell, perquè prèviament havíem muntat l’entitat Hace Color per donar suport al grup Color Humano i veníem d’aquest corrent, però també vam donar sortida al punk de Ràbia Positiva, al rap i a altres estils. Jo sempre he dit que Kasba és com l’EMI però en petit. Dic l’EMI perquè era la discogràfica que va fitxar els Sex Pistols i no va fer-ne res, però en aquest cas sobretot per la diversitat estilística que nosaltres també tenim. Tinc les meves arrels en el punk, però als 55 anys em motiven molt tipus de música. Però el que ens caracteritza com a segell és que estem fent música des de la militància, amb una manera de treballar molt familiar en què els artistes ens poden motivar per moltes qüestions, tan artístiques com personals”. Dels seus orígens punk, Kasba preserva la vocació autogestionària, antiautoritària i anticapitalista.

Cal recordar que Kasba va néixer i ha crescut en context de crisi, tant econòmica com del sector discogràfic. “Kasba va començar en un moment en què havia tancat Tralla Records i estava a punt de fer-ho Metak, el segell hereu d’Osan Ozenki, que van ser dos dels nostres grans referents. A més, jo havia treballat amb Tralla i Metak, i sense aquesta experiència prèvia no hauria creat Kasba. Vam crear el segell en un moment de gran crisi per al món discogràfic, per les descàrregues il·legals i la davallada de vendes dels CD, però vam tenir la sort de poder aprendre ràpid les noves eines digitals. I el 2008 va arribar la gran crisi mundial”, recorda Sahún. Kasba ha sabut adaptar-se al context amb eficiència: “Durant un temps vam tenir un equip més gran i publicàvem molts discos, però ens vam adonar del nostre error i vam decidir no créixer, sinó decréixer, i ara som només nosaltres dos, l’Amparo i jo, més alguns col·laboradors, i publiquem entre cinc i set discos a l’any, com un petit segell familiar i independent, que intenta acompanyar els músics, prescindint del vessant capitalista de l’èxit i la fama, que no significa res. I som més feliços.”