S’obre el teló i es veu Damià Bardera sense mitjons

Damià Bardera és un home inquiet, espontani, que va tant fins als límits que se li acaba el camp de joc literari i ha de crear a través d’un gènere híbrid: relats molt breus en format teatral. Ja l’havia utilitzat en altres reculls, però ara és la base de S’obre el teló, publicat per La Segona Perifèria i amb pròleg de la novel·lista Mònica Batet. “Pesa més la part de microrelat que la de teatre, eh?”, aclareix l’autor.

Damià Bardera (Viladamat, 1982) ha publicat sis llibres de contes a El Cep i la Nansa: I alguns contes per llegir-los d’amagat, Fauna animal, Els homes del sac, Els nens del sac, Contes de propina i Nens de llet. A la mateixa editorial, la novel·la Viladelsac i el diari assagístic Cal Ratoliu. A Viena Edicions va publicar el poemari El penúltim vòmit. A Núvol, un assaig, Mediterròniament: la catalanitat emocional, escrit a quatre mans amb Eudald Espluga. L’assaig L’home del sac: arquetip modern del no-res el va treure amb Emboscall. Empúries va publicar l’antologia de contes Un circ al pati de casa, i Godall, Bèsties de companyia.

S’obre el teló són 47 contes o obres de teatre en format mínim. A més, en general no es podrien representar, per motius com ara que el públic en forma part, que alguns actors haurien de morir en escena, altres personatges són un eco... “De fet, no són personatges humans, són grotescos, titelles”, assegura Bardera.

Que no es puguin representar no importa gens, perquè per a Bardera són contes. “Em va impactar molt un llibre de Javier Tomeo, Historias mínimas, que és tot el llibre així, i sempre havia volgut escriure un llibre només d’aquest tipus d’històries, però pensava que potser no interessaria a ningú”, confessa. Però llavors va arribar una temporada a l’atur, per sorpresa. “Primer vaig quedar molt descol·locat, però després, un cop vaig acceptar això de l’atur inesperat, vaig adonar-me que era un regal poder estar a l’atur durant un temps. I em vaig posar a escriure aquest llibre, que a més requeria una connexió espiritual diferent. És un llibre exigent. El temps d’execució, d’escriure’l, va ser breu, però aquestes històries van estar coent-se dins meu molt de temps. I d’això fa sis anys, eh? El meu ordre de publicació gairebé mai coincideix amb l’ordre d’escriptura. Per això em fa gràcia quan els crítics diuen coses com ara que es nota la meva evolució”, comenta tot rient.

“El vaig escriure amb el convenciment que això no interessaria a ningú, que era un llibre per a convençuts del que faig, que seria un llibre de culte, si m’ho permets, que és un eufemisme per definir un llibre que no ha funcionat al mercat tan saturat que tenim. Jo ja n’era conscient, però, tot i això, o precisament per això, me l’estimo molt, aquest llibre.”

Els va anar escrivint d’un en un. Fins que no en tenia un enllestit del tot, no en començava un altre. “És un llibre curtet, sí, però s’ha de mirar que no falli cap paraula, que siguin peces d’orfebreria; aquests contes passen bé, però després, collons, deixen com una reverberació.”

L’humor absurd és ben present. “Sempre m’ha agradat, però aquí m’he passat de frenada, i ho veig com una virtut; no només pel risc estètic, sinó pel tipus d’humor, perquè el nivell d’absurditat crec que ha fet un pas més.”

No només l’humor, tot el contingut beu molt de l’absurd i del desencís. Es poden intuir diverses crítiques, però mai subratllades. “Escric per automatismes inconscients. Però vaig tenir una conversa amb mi mateix, és a dir, amb l’inconscient, i tota la brutícia que va sortir reflecteix malestars, pors, existencials i de molts tipus; hi ha humor negre, hi ha crítica social, hi ha pantomima, però no d’una manera conscient, perquè segur que hi ha moltes més coses inconscients, i vull que hi siguin; no volia assenyalar cap a un lloc, per criticar el que sigui, en tot cas que s’insinués i que reverberés cap a altres llocs; però aconseguir que la crítica no sigui explícita és molt difícil”, conclou.