“Mostro una visió de l’Almirall més dinàmic”

Almi­rall m’interessà des de ben jove, de fet va ser el meu pri­mer lli­bre, a la col·lecció de la Magrana Clàssics del Naci­o­na­lisme Català, que diri­gien Ter­mes, Casas­sas... Ter­mes va redac­tar el pròleg de la tesi de lli­cen­ci­a­tura sobre Almi­rall i Casas­sas ara escriu el pròleg, tan­cant el cer­cle. Era una anto­lo­gia d’arti­cles polítics al Diari Català, després en vingué una de cul­tu­rals que diri­gia a L’Alzina d’Edi­ci­ons 62 Joa­quim Molas. També la bio­gra­fia que publicà i ree­dità la Gene­ra­li­tat i la tesi doc­to­ral sobre el Diari Català (IEC), a més de l’obra com­pleta, publi­cada par­ci­al­ment també per l’Ins­ti­tut. I les actes del pri­mer congrés cata­la­nista, també ree­di­ta­des per la Gene­ra­li­tat, i una sem­blança resum biogràfic. Nou lli­bres, sí.

Pre­sento una visió de con­junt de l’Almi­rall més dinàmic, el peri­o­dista que funda dia­ris, i per tant hi pre­sento, no el més cone­gut, El Estado Catalán, que ja té un lli­bre propi, sinó estu­dis específics com ara el dedi­cat al diari, que després de Bar­ce­lona por­tarà a Madrid, amb un resul­tat dece­be­dor d’incom­prensió i des­in­terès. També la relació del miler d’arti­cles que hi publicà. I demos­tro com la major part dels lli­bres els pre­senta pri­mer a la premsa com a arti­cles i després els agrupa en un volum.

Cata­lu­nya, com a enti­tat política, ha estat bom­bar­de­jada cada segle, domi­nada política­ment i judi­ci­al­ment i ara demogràfica­ment i lingüísti­ca­ment. I ni així es pot escla­far i anor­rear. El peri­o­disme ha estat la gran tri­buna d’expo­sició i rei­vin­di­cació, de sen­si­bi­lit­zació i de mobi­lit­zació per denun­ciar aquesta situ­ació. Gràcies al peri­o­disme el poble de Cata­lu­nya coneix la rea­li­tat d’opressió i de repressió. Des del Sexenni amb la revo­lució del 68 hi ha un peri­o­disme dinàmic i docu­men­tat amb títols increïbles per qua­li­tat i lon­ge­vi­tat com ara La Cam­pana de Gràcia i La Publi­ci­tat, que van en aquesta línia, i només les dic­ta­du­res els han pogut silen­ciar amb la bota mili­tar.

S’ha acom­plert el desig de Joan Mara­gall de la inde­pendència espi­ri­tual, el de Rovira i Vir­gili de tenir una mirada pròpia i el d’Almi­rall de veure el món, com tots els pobles, des de l’òptica pròpia. Ara sob­ten les vacil·laci­ons. Només cal mirar les crisi de Serra d’Or i L’Avenç, que de grans tri­bu­nes de referència han pas­sat a ser maga­zi­nes, com una mena de Tele-Estel actual. O els dia­ris en doble edició que pri­o­rit­zen la llen­gua espa­nyola davant la pròpia. I l’Avui, que va haver de tan­car Cul­tura, un suple­ment excel·lent. Hi ha una debi­li­tat estruc­tu­ral amb els mit­jans audi­o­vi­su­als i un con­junt de fac­tors nega­tius: fas­ci­nació per les pan­ta­lles, des­in­terès juve­nil per la lec­tura, manca de potència de les bibli­o­te­ques, que avui són el balu­ard de defensa de la cul­tura...

És la mare dels ous. L’eco­no­mia implica la raó per la qual tot hi va sub­or­di­nat. Almi­rall ja es quei­xava que els car­rers de Madrid ana­ven a càrrec del Minis­te­rio de Fomento amb el sub­ter­fugi que la Puerta del Sol era el quilòmetre zero de les car­re­te­res. Esperpèntic.

Soc molt tran­quil en la pro­ducció i tinc un ves­sant periodístic, com molts his­to­ri­a­dors, que em faci­lita escriure ràpid. Però en la recerca tinc un mètode propi. Quan una qüestió m’interessa, encara que no tin­gui al cap un lli­bre, la con­servo refe­ren­ci­ada. Ara és molt fàcil, amb escàners i ordi­na­dors que t’ho per­me­ten tro­bar ràpida­ment, però a casa no trobo ni els lli­bres! I em cal anar a la bibli­o­teca, tenint-los però no tro­bant-los [riu]. Els lli­bres volen espai i quan en tens molts el pro­blema, almenys per mi, és aquest. I ja està. No hi ha cap secret, el mateix Pedrolo es revol­tava quan li deien prolífic i res­po­nia que no era un conill. I és que ningú pre­gunta al fus­ter quan­tes tau­les fa o al pin­tor quan­tes parets pinta. Fent-ho cada dia, hi ha temps per a tot.

El peri­o­disme és una mirada actual i en ser breu i directe té un gran interès per l’his­to­ri­a­dor perquè pos­si­bi­lita que la seva vida, el seu pen­sa­ment, pugui anar a la soci­e­tat, sigui un viatge a l’Alguer als anys setanta o una entre­vista a Pere Quart o un arti­cle dema­nant que la llei de tele­vi­si­ons pri­va­des no sigui per tot l’Estat perquè mono­po­lit­zarà una llen­gua. Em plau que el Dipòsit Digi­tal Docu­men­tal de la UAB, d’on soc pro­fes­sor des del 1991, hagi digi­ta­lit­zat la meva obra periodística i la pengi. Aquest any ha tin­gut més de tres mil descàrre­gues. Tenim eines valu­o­ses com ara RACO i TDX que ofe­rei­xen gratuïtament els tre­balls científics i això és molt bonic perquè, si ense­nyar és com­par­tir, escriure i publi­car sense lec­tors, com deia Sar­tre, no és res.