El Xirinacs

Lluís Maria Xiri­nacs (Bar­ce­lona, 1932-2007) va pre­pa­rar minu­ci­o­sa­ment el seu final i ho va dei­xar escrit en un recull de tex­tos dis­per­sos, escrits al llarg del mes abans de dei­xar-se morir al bosc, i que ara sur­ten endreçats en forma de Die­tari final. L'obra, de la qual han tin­gut cura Lluís Bus­quets i Gra­bu­losa i la Fun­dació Randa, la publica Ara Lli­bres i el suple­ment Cul­tura de l'AVUI n'ofe­reix demà els pas­sat­ges més sig­ni­fi­ca­tius i impac­tants, dels quals emer­geix un Xiri­nacs serè, ple­na­ment cons­ci­ent del pas que fa i agraït per la vida en ple­ni­tud que ha tin­gut.

Tal com remarca Bus­quets Gra­bu­losa en la intro­ducció, i com espe­ci­fica el mateix Xiri­nacs, el vell llui­ta­dor feia molts anys que havia deci­dit dei­xar aquest món quan complís 75 anys. I així ho va fer, sense dei­xar de refle­xi­o­nar fins a l'últim moment, en la inti­mi­tat, per escrit. "Enguany dei­xeu-me viure els meus setanta-cinc anys en pau, silenci i sole­dat", havia decla­rat la vigília del seu ani­ver­sari a alguns dels seus dei­xe­bles.
Fidel als seus refe­rents (Jesús de Nat­za­ret, Gandhi i Ramon Llull en pri­mer lloc), cohe­rent fins a les últi­mes con­seqüències amb el seu exi­gent ideal de justícia humana i de lli­ber­tat per Cata­lu­nya, en aquests cor­pre­ne­dors fulls inèdits Xiri­nacs fona­menta la seva radi­cal decisió d'autoim­mo­lar-se en la sole­dat del seu pai­satge esti­mat, als peus del Taga, i adver­teix: "Em diran: orat, boig, per­tor­bat men­tal. Una depressió de cavall. Pes­si­misme de cavall. Pes­si­misme de la vida. Covar­dia. Desen­gany. Obsessió. Des­lle­ial­tat. Demència senil. Xacres". Però "suposo -afe­geix en un altre moment- que no pas­sa­ran gai­res anys sense que es per­meti pla­ni­fi­car a volun­tat la pròpia mort tal­ment com avui dia els pares pla­ni­fi­quen la vin­guda a la vida dels seus fills".

El qui va ser can­di­dat al premi Nobel de la pau entre 1975 i 1977, sena­dor durant la Tran­sició, en aques­tes dar­re­res con­fes­si­ons també repassa la seva relació amb la fe -"marxo de la nos­tra ple­ni­tud par­cial a la ple­ni­tud total"-, els anys de capellà i la seva tra­jectòria com a llui­ta­dor paci­fista, amb les seves nom­bro­ses plan­ta­des i vagues de fam.