Art

Daniel Giralt-Miracle

Crític d'art i gestor cultural

“Som porucs i no som un estat”

Cal donar més veu als artistes, que no la tenen perquè són uns pàries econòmicament i socialment
La meva proposta sempre ha sigut potenciar la cultura catalana per fer-la universal, sense prejudicis
No tenim prou força econòmica ni estructural per fer les coses grosses. I Madrid arrabassa. Ho tenim tot en contra

El lloc per fer l’entre­vista no podia ser cap altre que l’edi­fici on el seu pare, Ricard Giralt Mira­cle –“El meu amic, el meu com­pany, el meu con­fi­dent i l’inter­lo­cu­tor de tot el que hi ha entre el cel i la terra”–, va tenir la impremta Filo­graf, a l’avin­guda de la Riera de Cas­so­les. Aquí és on Daniel Giralt-Mira­cle (Bar­ce­lona, 1944), sent un mar­rec, va apren­dre a esti­mar l’art i els artis­tes, un amor que al llarg de 60 anys ha pro­pa­gat fent de pro­fes­sor, crític i ges­tor cul­tu­ral. Con­den­sar tot el que ha vis­cut, tres vides en una com a mínim, en un lli­bre de poc més de 300 pàgines, Gus­pi­res de memòria (Edi­ci­ons 62), era impos­si­ble. Però els moments cen­trals hi són, com a pri­mer cap del Ser­vei d’Arts Plàsti­ques de la Gene­ra­li­tat, com a direc­tor del Macba, com a comis­sari de l’Any Gaudí… i com a gran intèrpret i divul­ga­dor de la cre­ació d’avant­guarda en els il·lusi­o­nants ini­cis de l’Avui. I, és clar, com a amic, com­pany, con­fi­dent i inter­lo­cu­tor dels artis­tes.

Ha dit tot el que volia dir?
Quasi. Aquest lli­bre neix d’una segre­gació espontània durant la pandèmia. El dia 30 d’agost tinc un ictus i s’acaba la tinta. Que­den coses per dir i, si tinc for­ces, faré un segon volum.
És fidel a la seva elegància i diplomàcia, però s’hi esco­len con­fes­si­ons punyents.
Quan un està aba­tut i veu el món amb certa distància, té lli­ber­tat per expres­sar-se. D’entrada, però, era un tre­ball pri­vat, sense pen­sar que es publi­ca­ria. Després va resul­tar que als edi­tors el que els agra­dava eren aquests toquets de sal, oli i vina­gre que hi vam afe­gir després. D’aquí venen les bufe­ta­des que ja he rebut...
Ha rebut bufe­ta­des?
“D’això no en par­les bé”, “Aquest pin­tor no hi és”, “T’has obli­dat d’aquell altre...” Ni que fes l’enci­clopèdia Espasa hi sor­ti­ria tot!
Vostè ha defen­sat aquí i arreu la cul­tura cata­lana sense aquest defecte tan nos­tre de sen­tir-nos poca cosa.
El mes­tre de la inter­na­ci­o­na­lit­zació de la meva ment es diu André Ricard. Al seu cos­tat vaig apren­dre a anar pel món quan vam pro­po­sar el congrés de dis­seny indus­trial Icsid a Eivissa, el 1971. Vaig veure que els de fora ens admi­ra­ven. I vaig sen­tir un clec men­tal.
El cas és que ha hagut de des­pat­xar amb l’‘statu quo’ polític i econòmic i l’ima­gino sem­pre inten­tant convèncer-los. Tan­tes aspi­ra­ci­ons de país lliure que tenim, i molt poquets s’han ado­nat que la cul­tura ja ens la dona, la inde­pendència, que és la que ens fa un país únic.
He par­lat sem­pre com si això fos un fet real. I com que jo el que els pro­po­sava sem­pre era poten­ciar la cul­tura cata­lana per fer-la uni­ver­sal, sense pre­ju­di­cis, començaven a veure que no som tan peti­tets com sem­bla. Perquè això és un com­plex d’infe­ri­o­ri­tat, no és la nos­tra rea­li­tat artística.
Penso en aquell Jordi Pujol que li deia “Jo soc de pai­sat­ges”.
Per tra­dició, el pre­si­dent havia nas­cut entre pin­tura figu­ra­tiva. Però jo li donava els argu­ments de la con­tem­po­raneïtat i ell, que era molt intel·ligent, ho ente­nia i ho venia. Ens vam fer amics.
Vostè es declara tan pujo­lista com mara­ga­llista.
Jo no em declaro res. No soc home de par­tit, de car­net. Sem­pre he votat i seguiré votant. Però això del par­ti­disme no és la meva manera de veure-ho. Jo soc d’una visió glo­bal.
Els polítics, en gene­ral, el que volen és que els riguis les gràcies.
Una cosa essen­cial és saber qui mana i no pen­jar-te meda­lles davant seu.
Un polític de Con­vergència li va dema­nar si podia impri­mir les pape­re­tes de l’1 d’Octu­bre aquí on som ara.
No diré mai el nom, però va saber que podríem ser còmpli­ces del silenci, que podríem fer-ho d’ama­gat i que estàvem en aquell carro. Però ni que ho hagués vol­gut podia fer-ho, perquè la maquinària no fun­ci­o­nava.
Quan deia que ja li han arri­bat ecos de gent que està molesta, suposo que algu­nes deuen pro­ve­nir dels cer­cles del Macba. No és el museu que s’havia ima­gi­nat, ni vostè ni molta altra gent. Un Macba que real­ment fos pro­pul­sor de l’art català.
No, les bufe­ta­des del Macba encara no han arri­bat. El MNAC ho ha fet bé. I si ara s’expan­deix als pave­llons de la Fira del 1929, podem fer el Louvre o el Prado que neces­sita Cata­lu­nya.
“Cal­vari” és la paraula que usa per defi­nir l’entorn de tre­ball dels direc­tors del Macba.
Quan tens tres pro­pi­e­ta­ris no saps a qui has d’escol­tar. Hi ha hagut direc­tors que han patit molt. Jo he patit. Alguns s’han enfron­tat amb idees for­tes i han hagut de ser expul­sats. O els han aca­bat expul­sant per una anècdota banal.
A vostè la guitza la hi va fer la Fun­dació Macba.
No diré qui. La Fun­dació Macba té un gran mèrit. L’empenta d’en Rodés i els seus com­panys venent la idea, bus­cant ter­renys, bus­cant arqui­tec­tes..., és el deto­nant del museu. Però la gestió d’una fun­dació que és pro­pietària de les obres que dipo­sita en el museu..., això no és cons­truir un museu naci­o­nal.
Aquest lli­bre pot ser un far que guiï la gent que vin­gui dar­rere amb ambició de millo­rar el nos­tre sis­tema artístic.
És el millor elogi que puc rebre. Pot avi­sar per no come­tre més errors. Cal donar més veu als artis­tes, que no la tenen perquè són uns pàries econòmica­ment i soci­al­ment, si és que no són vedets. Cal escol­tar més les dones artis­tes, perquè són mino­ria en els museus. Cal donar a l’art un altre caràcter no sacre i divi­nit­zat, que pugui ser par­ti­ci­pat a les esco­les, als gim­na­sos..., és a dir, l’art que formi part de la vida. Estem vivint un moment escla­tant de la civi­lit­zació, un big-bang cul­tu­ral en dic, i d’això en sor­tirà una trans­for­mació molt grossa.
Què passa a Bar­ce­lona que sem­pre s’acaba que­dant enrere pel que fa als grans esde­ve­ni­ments de l’art? Aquest crit li surt quan parla del pro­jecte fallit de Christo d’empa­que­tar el monu­ment a Colom.
A vega­des són coses burocràtiques i també que som porucs. No és fins als Jocs Olímpics que recu­pe­rem l’ener­gia que havien ima­gi­nat els nos­tres mes­tres. Va ser gloriós, aquell període olímpic, urbanísti­ca­ment i amb obra pública encar­re­gada a grans artis­tes. I no l’hem tor­nat a viure. Som gasius, de via estreta, i ens costa molt fer una cosa en què hi hagi un pas enda­vant. Gaudí va ser extra­or­dinària­ment valent, perquè aquells que li van encar­re­gar la Sagrada Família eren uns tra­di­ci­o­na­lis­tes abso­lu­ta­ment car­ques. En canvi, ara s’han atre­vit a uti­lit­zar les últi­mes tec­no­lo­gies aeronàuti­ques per fer les tor­res. La Sagrada Família ha anat enda­vant perquè són avançats el patro­nat i els arqui­tec­tes. Amb la columna de Colom, uns arqui­tec­tes van infor­mar que si es posa­ven veles el vent podia fer tron­to­llar una torre de poca base. Ara hem vist que ho han fet al pont Neuf de París i ens lamen­tem de no haver-ho fet a Bar­ce­lona. Som així.
Una de les expo­si­ci­ons de què està més satis­fet: ‘Bar­ce­lona-París-Nova York’. Ope­ració de recu­pe­ració d’artis­tes dis­tan­ci­ats física­ment i emo­ci­o­nal­ment del país. Però li va cos­tar perquè no volien ser asso­ci­ats amb el govern de Pujol.
Tot els feia tuf de fran­quisme, aquí. El Mun­ta­das va ser el més difícil. Fins que li vaig dei­xar clar que jo soc un inde­pen­dent, jo no estic al ser­vei de cap par­tit, jo defenso les arts i els artis­tes, i res més. Aquesta expo­sició per mi va repre­sen­tar l’inici del que volia fer, inter­na­ci­o­na­lit­zar les arts cata­la­nes anant i venint, por­tant i tor­nant. Tram­pe­jant la misèria pres­su­postària de la Gene­ra­li­tat. Vam acon­se­guir molt, però teníem poders limi­tats. I molts inter­ven­tors i molta pape­rassa. Per donar-li 100.000 pes­se­tes al Maris­cal per una obra d’un con­curs em va cos­tar tres anys, i els va cobrar la seva exdona, que és la que ho havia fir­mat!
Però si va haver de com­prar un focus per a l’Amat amb diners de la teva but­xaca!
No sé si això va ser un error meu, perquè no estava en el pres­su­post ini­cial. L’Amat ho con­si­de­rava essen­cial. I jo creia que tenia raó. L’única manera era tor­nar a fer papers perquè al cap de tres mesos poguéssim obte­nir el focus o em digues­sin que no. Li ho vaig pre­gun­tar a l’Amèlia [la seva esposa] i em va dir: “Posem-hi els estal­vis.”
També ha topat sovint amb la ignorància. Quan es mor Antoni Clavé, la con­se­llera Mie­ras li diu “I aquest, qui és?”.
Ella era der­matòloga, de qua­li­tat. Vam anar junts a l’enter­ra­ment, a França, i ho va fer tot molt bé. Quan vam entrar a l’església, em vaig posar valent i vaig dir: “Bon dia, vinc amb la minis­tra de Cul­tura de Cata­lu­nya.” Enda­vant. Ens vam asseure a pri­mera fila. Lla­vors em sem­bla que van posar una ban­dera cata­lana sobre el taüt.
Algú pot real­ment ser nome­nat con­se­ller de Cul­tura si no sap qui és Clavé?
Els tècnics de medi­cina han de saber medi­cina. Els tècnics d’arqui­tec­tura han de saber arqui­tec­tura. Per això em van nome­nar a mi a Arts Plàsti­ques. I jo havia d’infor­mar el govern de la gran­desa de la figura de Clavé. Els con­se­llers han de saber expli­car-se i tirar enda­vant els pro­jec­tes. N’hi ha dos que admiro històrica­ment: Joa­quim Nadal i Mont­ser­rat Tura.
Qui li deia “el noi espa­vi­lat”?
Ah, sí, Dalí. Li vaig caure bé. Em vaig dei­xar anar i vaig ser còmplice seu quan va fer el xou de la tor­tuga al car­rer Tuset. Quan va aca­bar, em mira i em diu: “I ara què fem?” “Per favor, fem el Dalí arcangèlic, el diví, el suprem!” Per mi era, si no un pro­feta, un pre­vi­sor intuïtiu.
Al lli­bre parla molt del seu trist final. Revela que la famosa foto del Dalí entu­bat la va fer el seu germà Pau!
Aquesta foto s’uni­ver­sa­litza com de Robert Desc­har­nes. Li va fer pro­me­tre al meu germà que mai diria que la va fer ell.
Explica com el seu entorn inten­tava apro­fi­tar-se’n.
Poques per­so­nes van esti­mar huma­na­ment Dalí. Un, l’Antoni Pit­xot. L’he vist aga­far-li les mans, donar-li coratge a l’esquena, dir-li parau­les afec­tu­o­ses. I l’altra per­sona que el cui­dava, que estava al seu cos­tat, era la Montse Aguer. Tot­hom veia Dalí com l’avida dollars. I això és culpa seva, però no ho hem d’exa­ge­rar. Dalí també era molt ten­dre, molt romàntic i molt de la terra.
Creu que ell volia que el seu hereu fos l’Estat espa­nyol?
La seva vida de bohèmia, de no pagar impos­tos, de diners en negre, d’obres ama­ga­des en magat­zems de Suïssa i de Nova York... Aquest des­ma­nec no el podia solu­ci­o­nar la Gene­ra­li­tat. Vaig anar a una comissió i vam nego­ciar el repar­ti­ment de qua­dres, però va aca­bar sent aquesta matemàtica que explico al lli­bre: per cada obra que anava a Figue­res, dues ana­ven al Reina Sofía. Però en una peça, el Maniquí de Bar­ce­lona, m’hi vaig posar ferm perquè no se la quedés Madrid, i me’n vaig sor­tir.
Qui li deia “Hola, fran­co­masón”?
Coderch. Però també vam aca­bar sent amics. Li feia visi­tes amb el San­tos Tor­ro­e­lla. Jo havia escrit a l’Avui un arti­cle de pàgina par­lant d’ell. “No lo he visto.” Quan ens vam aco­mi­a­dar, vaig veure un paper que sobre­sor­tia en una safata. Era l’Avui. Per la meva con­dició de pro­tes­tant i de defen­sor de los rojos, perquè la Gene­ra­li­tat era de “los rojos”, em va fotre l’eti­queta de fran­co­masón. Ningú més m’ho ha dit. Però és clar que ell va veure com a un germà seu el mata­ven a punta de pis­tola les for­ces revo­lu­cionàries. No ho va superar mai.
Un pro­tes­tant que va capi­ta­ne­jar l’Any Gaudí i que li va orga­nit­zar una expo­sició al Vaticà.
Vaig mani­fes­tar al car­de­nal que evi­dent­ment no nega­ria mai la cato­li­ci­tat de Gaudí. També li ho vaig dir al pre­si­dent Pujol. Era catòlic, però per mi Gaudí era molt més gran. Era un científic, era un tècnic, era un visi­o­nari de futur.
El volen fer sant.
Aquesta és l’estratègia perquè la Sagrada Família es trans­formi en un Lour­des. Per mi ja ho és, un sant.
Durant l’Any Gaudí, es va plan­tar la lla­vor del que aca­ba­ria sent un feno­men mun­dial.
Fins lla­vors, Gaudí era un per­so­natge obli­dat, i els seus edi­fi­cis, bruts i impe­ne­tra­bles.
No el pre­o­cupa la sobre­ex­plo­tació actual? Sem­bla que, més enllà de Gaudí, a Bar­ce­lona tam­poc hi hagi res més.
És perillós el camí, sí. Hem pas­sat de girar l’esquena a Gaudí a posar-lo com a pan­ta­lla de la imatge de Bar­ce­lona. I hi ha qui se n’apro­fita més. Però Bar­ce­lona també neces­sita que l’acti­vin. L’estruc­tura indus­trial ja no hi és, les boti­gues no són el que eren. Bar­ce­lona neces­sita el turisme. Som vícti­mes del turisme. A Berlín li passa el mateix, a Nova York li passa el mateix, a Lon­dres, a París…
Qui li deia “Mengi una mica més!”?
El pre­si­dent Tar­ra­de­llas. Anava als dinars que feia un dia a la set­mana amb uns amics. “Vostè i jo hem de par­lar més”, em va dir el pri­mer cop. Em feia ser­vir d’infor­ma­dor del que pas­sava a l’exte­rior, què deien els fun­ci­o­na­ris, què pas­sava al car­rer… Vaig fer l’expo­sició Qua­tre escul­tors del 99, que eren amics seus, i el Font­bona se’n riu perquè diu que a la inau­gu­ració li tocava l’armi­lla, al pre­si­dent. No ho recordo, no m’hau­ria atre­vit a fer-ho, però es veia que hi havia con­fiança. En un dels dinars va defen­sar una part del Fraga Iri­barne, i jo vaig con­tra­dir-lo. I és el dia que em va dir això de “Giralt, mengi!” Tenia raó, tota la vida he men­jat com un pollet.
Par­lant d’espies. Qui li va dir, quan tre­ba­llava a La Pedrera, “Sé que vostè és bona per­sona, sigui cons­ci­ent que té el telèfon pun­xat.”
Encara no sé qui era. Una bona per­sona, atre­vida, perquè aque­lla línia estava inter­vin­guda. Em va aler­tar. I ja no vaig poder par­lar més ni amb les meves nòvies, ni amb els polítics, ni amb els gale­ris­tes. A par­tir d’aquell moment, muts i a la gàbia amb aquell telèfon. Vaig apren­dre a par­lar una mica menys, que jo soc molt xer­ra­meca.
Sap qui­nes són les dues per­so­nes que més men­ci­ona al lli­bre? Empa­ta­des, per cert.
Pujol?
No.
Mara­gall?
Sí. I l’altra? Pista: és artista.
Alfaro?
No, Tàpies.
Ah, sí, és clar. És que és el més gran. És tan gran que ocupa tot l’espai pos­si­ble, de gale­ries, de museus, de reco­nei­xe­ments. Ocupa tant que esclafa. Però la potència de l’obra de Tàpies ningú de la seva gene­ració l’ha pogut superar. I mira que n’hi ha, de bons. Però una cosa és ser genial i l’altra, ser bon artista.
Què és del que està més orgullós?
De l’Any Gaudí i de la Pri­ma­vera Fotogràfica, que incom­pren­si­ble­ment s’estronca i neix Pho­to­España a Madrid, que ho arramba tot.
Això de Madrid ens passa sem­pre. La fira Arco també va néixer a Bar­ce­lona.
I aquí hi havia els Pre­mis FAD d’Arqui­tec­tura i nei­xen els Pre­mios Naci­o­na­les. I aquí hi havia les fires de mos­tres i inclús s’empor­ten el direc­tor, el Fran­cesc Sanuy, per fer les seves fires a Madrid. Pre­gunta: És Bar­ce­lona que no té prou força per fer més grans els seus tin­gla­dos? O és Madrid que els arra­bassa a Bar­ce­lona? Res­ponc: No tenim prou força econòmica ni estruc­tu­ral per fer les coses gros­ses. No som un estat. Si fóssim un estat tindríem una eco­no­mia d’estat i unes pos­si­bi­li­tats d’estat. I no tenim ningú que ens ajudi. Ho tenim tot en con­tra. Però som tos­suts. Llui­tem per la nos­tra cul­tura. Cul­tura amb K, com els ale­manys.
I com l’Altaió.
L’Altaió em supera [riu]. I em res­pecta que sigui vice­pre­si­dent de la Fun­dació Joan Brossa per l’amis­tat filial amb el Joan. El títol que més m’agrada no és la Creu de Sant Jordi, no és la Meda­lla d’Or al Mèrit Cul­tu­ral... És ser mar­mes­sor de Joan Brossa. Quin honor.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.