D’un blues de Memphis a volar

Entrada apoteòsica amb el dylanià Blues de Memphis, “atrapado sin poder salir”, que Kiko Veneno i Ariel Rot van tocar ahir de bon començament amb més sentit de l’humor que ràbia. El clàssic de Dylan suporta tota mena d’interpretacions i la seva va ser gloriosa. Com a la cançó, els sis membres de la banda van cavalcar al galop. La següent, Dulce condena–dels anys en què Rot militava als Rodríguez–, va ser una inspirada cançó, dolça com el cabell d’àngel i punxeguda com un cactus saharià. La clatellada de la condemna ja me l’havien donat al bar del Palau de la Música: 35 euros per dues tapes, canya i cafè. El pernil, bo, cal dir-ho. Em devien veure pinta de turista. Com si fos una continuació de la pena, Delincuentes –dels anys de Veneno amb Raimundo Amador– va continuar el vigorós concert elèctric, amb tota la poesia d’aquests supervivents dels vuitanta. Bona interpretació també de Mundo de ayer, tema antinostàlgic però tanguista, sense bitllet de tornada, sobre el literari fet d’acostumar-se al regust de la derrota. Va ser la prèvia a la sortida del músic de Santa Coloma de Gramenet, Muchachito Bombo Inferno, nom artístic de Jairo Perera. Ja ningú els podia aturar, tampoc amb l’excel·lent balada Tu nombre o Sin documentos.

L’estrella de la nit va ser, però, Lobo López, tema autobiogràfic d’amors i nits. No oblidem que Kiko Veneno es diu José María López Sanfeliu, empordanès de Figueres d’origen. Sense descansar, un altre vell himne canalla de borratxos i mariners, Joselito, “el de la voz de oro”.

A continuació i per buleries va sortir Tomasito, pura alegria, més simpàtic que les sabates verdes que duia per taconejar amb el micro entre els peus. Poeta flamenc i rapper, Tomás Moreno va revitalitzar una vetllada, ja explosiva. Es va marcar una ballaruca amb l’strato de Rot escopint foc. I després de la cèlebre En un Mercedes blanco, una milonga i un nou himne, Echo de menos, Rot i Veneno van acabar amb Salta, un dels gran èxits dels anys de Tequila, i Volando voy, la rumbeta catalana que Kiko va composar pel Camarón a l’extraordinari La leyenda del tiempo, cantada per tots plegats. Festival de jazz? També.