“Madrid acull talent i Barcelona el genera”

En pri­mer lloc, sense la mirada dis­cri­mi­nada que a vega­des s’ha tin­gut entre el que fa l’admi­nis­tració pública i el que fa el sec­tor social i pri­vat. El sis­tema cul­tu­ral de Bar­ce­lona està inte­grat pel con­junt d’agents que el con­fi­gu­ren –n’hi ha de públics i n’hi ha de pri­vats–, i s’inter­re­la­ci­o­nen i tre­ba­llen amb per­fecta nor­ma­li­tat.

La vida cul­tu­ral de la ciu­tat té tres dimen­si­ons: la soci­a­lit­za­dora, l’econòmica i l’evo­ca­tiva –em refe­reixo a les apor­ta­ci­ons dels intel·lec­tu­als i dels artis­tes que mar­quen unes cer­tes pau­tes de valor que són una referència ine­lu­di­ble–. El que s’ha de posar a debat és fins a quin punt aques­tes tres dimen­si­ons interac­tuen ade­qua­da­ment. Crec que no sem­pre ho hem resolt bé. Sovint hi ha el pre­ju­dici de dife­ren­ciar l’excel·lència cul­tu­ral i una cul­tura més per a tot­hom. No pot ser que pre­ten­guem solu­ci­o­nar els pro­ble­mes de la soci­a­lit­zació cul­tu­ral en els bar­ris de la ciu­tat si el que fem des dels museus i els cen­tres cul­tu­rals és inin­tel·ligi­ble per a molta gent. I això no vol dir que hàgim de bana­lit­zar la cul­tura, sinó enten­dre que allò que ren­di­bi­litza el meu tre­ball com a ges­tor, fun­ci­o­nari o tre­ba­lla­dor públic és acon­se­guir que més gent hi acce­deixi i s’hi interessi.

En gene­ral, el món de la cul­tura té un pro­blema i és com esta­blim una relació clara entre el món de la cre­ació i el món de la pro­ducció, el món de la pro­ducció i el món de la dis­tri­bució, el món de la dis­tri­bució i el món de la difusió. A vega­des hem con­si­de­rat els cre­a­dors com un ele­ment que es jus­ti­fica per ell mateix. I jo penso que els cre­a­dors es jus­ti­fi­quen en la mesura que tenen un públic i que esta­blei­xen una relació amb aquests públics. Tenim un sis­tema públic d’aju­des que fa que moltíssims pro­duc­tors de con­tin­guts, un cop han produït un pro­ducte, en l’únic que pen­sen és a pro­duir el següent, i no tant en el fet que aquest pro­ducte s’exploti. I la prova d’això és que inver­tim poquíssim en comu­ni­cació. Hi ha mol­tes pel·lícules, mol­tes obres de tea­tre, que sim­ple­ment no fan un recor­re­gut social prou cor­recte perquè ni tan sols han inver­tit en publi­ci­tat, que en aquesta ciu­tat i en aquest país es veu com una des­pesa i no com una inversió. Quin model cul­tu­ral vull per a la ciu­tat? Doncs un que posi l’accent en aques­tes coses i no tant en una acti­vi­tat pública que es jus­ti­fica per si mateixa i en una acti­vi­tat pri­vada que “miri, és allà, no ho sé, deu ser un negoci”.

No, en abso­lut. És un man­tra que sor­geix de les com­pa­ra­ci­ons amb Madrid. Madrid té dotze tea­tres públics, una pila de museus públics, i aquest coixí públic li per­met esta­blir una claríssima fron­tera entre allò públic i allò pri­vat. És a dir, els empre­sa­ris tea­trals de Madrid i els empre­sa­ris musi­cals de Madrid poden fer sim­ple­ment d’empre­sa­ris. Aquí, els empre­sa­ris de tea­tre han de fer una funció pública, ine­vi­ta­ble­ment, perquè els estu­di­ants de l’Ins­ti­tut del Tea­tre no poden fer un recor­re­gut per dotze ins­ti­tu­ci­ons públi­ques. Per això si ten­dim a dife­ren­ciar exces­si­va­ment els sec­tors públic i pri­vat es genera una frus­tració de ciu­tat, que és aquest sen­tit exa­ge­rat de la pre­ca­ri­e­tat, aquest sen­tit exa­ge­rat que el talent ha de mar­xar...

Qual­se­vol acti­vi­tat cul­tu­ral a Espa­nya té un per­cen­tatge impor­tant d’ajuda pública. El té la cul­tura d’aquí, de França... El sis­tema cul­tu­ral euro­peu con­ti­nen­tal, a diferència de l’anglo­saxó, està basat en l’ajuda pública. El pro­blema és que tot l’aixo­pluc que neces­sita la gent que for­mem des del punt de vista musi­cal, des del punt de vista tea­tral, el sis­tema públic no els el pot donar; per tant, neces­si­ten recórrer al pri­vat. Jo ara estic exi­gint als tea­tres pri­vats de la ciu­tat que donin un suport als estric­tes emer­gents. Si tinguéssim dotze tea­tres públics l’exigència seria molt menor. Jo no puc cons­truir un model cul­tu­ral de Bar­ce­lona que ens aporti més excel·lència, que generi més talent i que el retin­gui, o que l’atre­gui, perquè Bar­ce­lona és una ciu­tat que n’atrau molt de fora, si no compto també amb el sec­tor pri­vat. No tenim una den­si­tat pública sufi­ci­ent­ment impor­tant per poder-lo ali­men­tar. No la tenim perquè no tenim ni el pes d’un estat, ni tenim el pes d’unes ins­ti­tu­ci­ons amb la tra­jectòria històrica sufi­ci­ent. No ens ado­nem gaire que en aquest país els grans equi­pa­ments nei­xen tots al vol­tant dels Jocs Olímpics. Estem par­lant d’una estruc­tura que està a la rat­lla de com­plir 25 anys, no més. I, a més, a mit­jan anys noranta s’ini­cia la tran­sició digi­tal, una afec­tació molt impor­tant perquè can­via el model cul­tu­ral a escala glo­bal.

Tinc la impressió que Madrid té una capa­ci­tat d’esde­ve­nir esce­nari, és a dir, d’aco­llir talent glo­bal i de donar-li sor­ti­des, i que Bar­ce­lona és una ciu­tat amb una capa­ci­tat d’atreure, for­mar i gene­rar talent i, per tant, de tirar enda­vant pro­jec­tes inno­va­dors, alter­na­tius i de recerca, molt més alta que Madrid. Ara, Madrid és veri­tat que té una capa­ci­tat de pro­duir esde­ve­ni­ments i pro­duc­tes cul­tu­rals més alta que Bar­ce­lona. Madrid, per exem­ple, pel que fa a l’àmbit audi­o­vi­sual, té totes les tele­vi­si­ons.

Té un pro­blema finan­cer i estruc­tu­ral greu, que no és fàcil de solu­ci­o­nar. Soc dels que pen­sen que BTV té un paper molt impor­tant res­pecte a la cul­tura. Hi ha diver­sos pro­jec­tes que m’agra­da­ria molt tre­ba­llar a par­tir de l’any que ve. L’un és fer un repo­si­tori de con­tin­guts que puguin ser objecte de retrans­mis­si­ons amb tot el que serien les acti­vi­tats produïdes o coproduïdes pel mateix Icub, o asso­ci­a­des a l’Icub, al vol­tant del Grec, la Mercè, fes­ti­vals de la Mercè, fes­ti­vals lite­ra­ris... També volem mirar de donar cober­tura als cre­a­dors audi­o­vi­su­als que estan sor­tint de les esco­les i que bus­quen opor­tu­ni­tats. I tenim al cap un pro­grama de reco­nei­xe­ment del que ano­me­naríem els emèrits de la vida cul­tu­ral d’aquesta ciu­tat. Hi ha una quan­ti­tat cada vegada més gran de per­so­nes que han estat molt relle­vants en l’àmbit cul­tu­ral i que a par­tir d’un moment deter­mi­nat la ciu­tat oblida. Per posar un exem­ple, Mar­cos Ordóñez. O Ven­tura Pons. Nosal­tres no podem fer una fun­dació, un museu de cadas­cun, però sí aquest tre­ball de docu­men­tar, recor­dar i home­nat­jar aque­lles per­so­nes que han fet grans apor­ta­ci­ons.

Home, és clar, això és extra­or­di­nari. Pri­mer, és molt impor­tant que el minis­tre sigui català.

Sí, i jo crec que s’ha notat i posi­ti­va­ment, perquè el des­ple­ga­ment d’ini­ci­a­ti­ves de caràcter legal que ha fet el minis­tre Iceta ha estat inau­dit. Parlo des de la llei de l’esta­tut de l’artista fins a tor­nar a obrir el meló de la llei de mece­natge. I altres acci­ons que poden obrir la porta a tren­car aquesta cen­tra­lit­zació exa­ge­rada de la vida cul­tu­ral minis­te­rial a Espa­nya. No té cap tipus de sen­tit que el Mer­cat de les Flors no pugui ser una seu naci­o­nal de caràcter core­ogràfic de pri­meríssim nivell. La pro­jecció que dona­ria això a les nos­tres com­pa­nyies seria radi­cal­ment dife­rent. També, evi­dent­ment, això obri­ria les por­tes a un model de finançament de l’Estat a les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals d’aquest país rao­na­ble. Tenir un minis­tre català és boníssim. I que, a més, ho sigui el secre­tari d’estat, Jordi Martí, que ha patit i que ha dis­cu­tit amb el minis­teri moltíssims d’aquests dèficits històrics, crec que és fantàstic.

No tinc cap dubte que la coca­pi­ta­li­tat con­ti­nuarà. En el que ens hau­ria d’aju­dar el Jordi Martí és a fer-la créixer. La coca­pi­ta­li­tat hau­ria de ser de més de 20 mili­ons d’euros. Hau­ria de ten­dir a arri­bar als 40.

El que és fona­men­tal és que la par­ti­ci­pació de l’Estat en els grans equi­pa­ments cul­tu­rals que tenen una funció supra­mu­ni­ci­pal es com­pleixi, es nor­ma­litzi i, si és pos­si­ble, s’incre­menti. No té cap tipus de sen­tit que l’apor­tació de l’Estat al Reina Sofia no tin­gui un plan­te­ja­ment, no diré simi­lar, però sí pro­por­ci­o­nal amb el MNAC. No té cap tipus de sen­tit que l’apor­tació de l’Estat al Real no tin­gui una par­ti­ci­pació pro­por­ci­o­nal amb el Liceu. Si arregléssim això amb l’Estat, la coca­pi­ta­li­tat hau­ria d’anar a aquells pro­jec­tes que tenen una sin­gu­la­ri­tat i un lide­ratge a escala inter­na­ci­o­nal. 

Tenim una opor­tu­ni­tat enorme en tot el que serien les arts digi­tals i en l’àmbit del vide­o­joc. És el que hem començat a tre­ba­llar amb el Digi­tal impact i que voldríem que acabés sent, a mitjà ter­mini, una tri­en­nal d’arts digi­tals. Hi ha molts esce­na­ris en què Bar­ce­lona pot posar sobre la taula ele­ments en què som el refe­rent espa­nyol i, per tant, el refe­rent inter­na­ci­o­nal. Amb el món edi­to­rial és evi­dent i la seqüència que hem esta­blert ara no és casual. Nosal­tres dema­nem ser ciu­tat con­vi­dada a la fira de Gua­da­la­jara del 2025, l’any després d’Espa­nya, perquè som el 50% de la vida edi­to­rial espa­nyola. Però anem més enllà. El 2028 Bar­ce­lona tindrà el Congrés Mun­dial de la Lite­ra­tura Infan­til i Juve­nil. I ens podríem plan­te­jar –ho estem ana­lit­zant– la pos­si­bi­li­tat de pre­sen­tar-nos per ser capi­tal mun­dial del lli­bre el 2027. Seria bo, insis­teixo, que la coca­pi­ta­li­tat no ens obligués a seguir fent un cert tre­ball de cober­tura dels dèficits de l’Estat amb alguns equi­pa­ments, perquè impe­dei­xen jus­ta­ment des­ti­nar recur­sos en aques­tes coses.

Tenim una relació excel·lent. Hi ha tres o qua­tre pro­jec­tes en què estem gene­rant les com­pli­ci­tats mútues perquè ens afec­ten a tots. El pri­mer seria, en arts digi­tals, la posada en marxa de la Fone­ria de Canons, que ha de com­ple­men­tar una part impor­tant del que estem tre­ba­llant nosal­tres a Palo Alto, que s’ha endar­re­rit una mica, però que s’inau­gu­rarà l’any que ve, i que serà un cen­tre de recerca de nous con­tin­guts que rela­ci­o­nin so, audi­o­vi­sual i llum amb la idea de crear pro­duc­tes que puguin anar adreçats direc­ta­ment al mer­cat. Poso un exem­ple: el Palau de la Música està des­es­pe­rat en aquests moments bus­cant en els mer­cats inter­na­ci­o­nals com crear una ins­tal·lació que li per­meti donar més con­tin­gut a la gent que vol visi­tar l’edi­fici pel seu interès arqui­tectònic. Palo Alto hau­ria de ser un espai en què s’inves­ti­gues­sin pro­duc­tes d’aquest tipus. També hem de par­lar amb la con­se­lle­ria sobre com ens rela­ci­o­nem l’Ajun­ta­ment amb el hub audi­o­vi­sual de les Tres Xeme­ne­ies, un altre tema estratègic molt impor­tant. I de la nova bibli­o­teca, una inversió de l’Estat però que, per tra­mi­ta­ci­ons com­pe­ten­ci­als, un cop feta la trans­metrà a la Gene­ra­li­tat, que no té una presència en el mapa bibli­o­te­cari bar­ce­loní, és a dir, no forma part del Con­sorci de Bibli­o­te­ques. Hem de solu­ci­o­nar aquest des­en­caix. A nosal­tres ens sem­bla que no pot fun­ci­o­nar com una peça sepa­rada del sis­tema bibli­o­te­cari local. També hem de cor­re­gir alguns dese­qui­li­bris que hi ha en la par­ti­ci­pació de la Gene­ra­li­tat en cen­tres muni­ci­pals que són també de caràcter naci­o­nal, com el Museu de Ciències Natu­rals, molt per sota del que li toca­ria obli­ga­da­ment.

Aquest pro­jecte neix el 2017 amb la visió que el sec­tor de la dansa té una capa­ci­tat enorme per crear con­tin­guts però té una difi­cul­tat ter­ri­ble en aquest país per mirar de difon­dre’ls i per tro­bar espais d’actu­ació. El fes­ti­val, a part de tenir una volun­tat divul­ga­dora, en tenia una altra de clau: mirar d’acon­se­guir que els tea­tres muni­ci­pals al vol­tant de Bar­ce­lona incor­po­rin la dansa en la seva pro­gra­mació habi­tual. El pro­blema és que el marc nor­ma­tiu admi­nis­tra­tiu de la cul­tura fa que una apor­tació de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona a l’Ajun­ta­ment d’Hos­pi­ta­let o a l’Ajun­ta­ment de Ter­rassa sigui com­pli­cada. Hem de tro­bar una solució. N’hi ha diver­ses. Una podria ser que això passés a ser una funció del Mer­cat de les Flors, que és d’abast supra­mu­ni­ci­pal. I l’altra, l’òptima, seria tro­bar l’aixo­pluc més intens de l’Àrea Metro­po­li­tana, que en aquests moments ajuda econòmica­ment però no té una divisió cul­tu­ral.

La direcció del Grec no tenia l’encàrrec de cui­dar-se’n. De fet, la pro­ducció està exter­na­lit­zada a Pia Mazu­ela. En Casa­desús hi inte­grava les grans com­pa­nyies i, sobre­tot, va nor­ma­lit­zar la par­ti­ci­pació del TNC, el Lliure i el Mer­cat de les Flors dins del fes­ti­val. Al prin­cipi, era com­pli­cat. Perquè Dansa Metro­po­li­tana es crea per donar res­posta a un sec­tor que és hete­ro­geni, com­plex, pre­ca­rit­zat.

Sí, amb les matei­xes con­di­ci­ons. S’està seguint el procés ini­ciat i no s’ha fet ni es pre­veu fer cap modi­fi­cació.

Es va apro­var en el dar­rer con­sell d’admi­nis­tració del museu.

No sé què ha dit la direc­tora. Jo et dic que està apro­vat per tirar-lo enda­vant. L’acord és total entre Gene­ra­li­tat, minis­teri i Ajun­ta­ment. L’Ajun­ta­ment ha com­promès en els exer­ci­cis 2024 i 2025 una apor­tació econòmica per cobrir la seva part. Sí que hi ha un pro­blema amb l’apor­tació dels fons Feder, que pro­ba­ble­ment no es podran uti­lit­zar perquè aca­bava el 31 de desem­bre, però la Gene­ra­li­tat té el com­promís de repo­sar-los.

S’ha de ser una mica cohe­rent amb la història. Quan s’obre aquest tema el 2016 i 2017, s’hi inter­posa un debat absurd entre el CAP i el Macba. En aquell moment es van plan­te­jar mol­tes alter­na­ti­ves pos­si­bles, totes coin­ci­dents que el Macba neces­si­tava tro­bar una solució. Perquè és cert que l’edi­fici Meier té un pro­blema físic. Pot­ser hi pot haver debat encara sobre la solució tri­ada. Però en cap cas es qüesti­ona l’ampli­ació. No hi ha ningú que no hi esti­gui d’acord.

Bé, sí, hi ha veïns que con­si­de­ren que el Macba no hau­ria d’estar al barri. I això s’entronca amb el que deia al prin­cipi. He sigut bas­tant con­tun­dent quan he expres­sat que un dels pro­ble­mes que hem de solu­ci­o­nar és jus­ta­ment tren­car les bar­re­res entre l’acti­vi­tat cul­tu­ral d’elit i l’acti­vi­tat cul­tu­ral més soci­a­lit­za­dora. En tot cas, obrir de nou el debat sobre la decisió presa de l’ampli­ació, que a més podria posar sobre la taula si s’han mal­gas­tat recur­sos, mata­ria el tema 10 o 15 anys.

El pro­jecte s’està ini­ci­ant i té un horitzó que és el 2029. Ani­rem veient els pro­pers anys com es va con­fi­gu­rant un pai­satge orde­nat, que té tres parts: la trans­for­mació de la part baixa de la Fira i l’ampli­ació del MNAC; la cir­cu­lació al con­junt de Montjuïc per fer-lo més acces­si­ble, i la part alta, el cas­tell.

Estem ela­bo­rant una mesura de govern sobre Fòrum i fes­ti­vals que volem pre­sen­tar no més enllà del mes de març de l’any que ve amb un horitzó 2024/2030. Hi ha un acord veïnal, que s’ha de res­pec­tar, que limita el nom­bre d’usos en dues esca­les: acti­vi­tats que duren fins a les dotze de la nit i acti­vi­tats que van més enllà de les dotze de la nit. I d’altra banda el sec­tor, amb raó, demana acords esta­bles de tres anys. Un fes­ti­val de música no pot tre­ba­llar any a any. Qual­se­vol fes­ti­val impor­tant en aquests moments està pla­ni­fi­cant el 2025. Per això nosal­tres la con­cessió som par­ti­da­ris de fer-la per lici­tació pública. Con­fio que la mesura de govern resoldrà molts dels pro­ble­mes del Fòrum. I hi afe­geixo: això ha de tenir pro­gres­si­va­ment una dimensió metro­po­li­tana. La capa­ci­tat de Bar­ce­lona de donar res­posta a la demanda que tenim d’espai per a fes­ti­vals és impos­si­ble de cobrir. El pri­vi­legi de fer fes­ti­vals tan impor­tants dins una ciu­tat és un fet molt par­ti­cu­lar­ment bar­ce­loní. El Pri­ma­vera Sound de Madrid es feia a 40 quilòmetres de Madrid. Si aquí es fes a Mont­meló no hi hau­ria cap con­flicte amb la ciu­ta­da­nia.

El Molino és una sala molt petita, de 150 per­so­nes, que no pot tenir una acti­vi­tat comer­cial sos­te­ni­ble. Jo el que vull és un Olym­pia de París a Bar­ce­lona. Per què de la música? Perquè, ens agradi o no, no és un espai tea­tral. El que va fer l’Elvira Vázquez s’ha vist que no va atra­par prou públic.

Ni hi és ni se l’espera, ja s’ha aca­bat. El debat sobre l’Her­mi­tage és molt més com­plex. Fins al final, el pro­jecte va ser 100% el mateix que el que va fer Jorge Wagens­berg. El que jo em pre­gunto és per quina raó quan estava conduït per ell tenia bàsica­ment gent que hi estava a favor i quan ell mor es gira la truita. A mi una franquícia de l’Her­mi­tage no em genera cap tipus d’interès. Ara, una inversió pri­vada per fer un cen­tre cul­tu­ral en un espai públic, jo faria el que fes falta, nego­ci­ant els can­vis que fes­sin falta, perquè es pogués tirar enda­vant.

L’alcalde i jo ens vam reu­nir amb ell fa un parell de set­ma­nes i aquest tema ni va sor­tir. Tenia un cost d’uns 17 o 18 mili­ons d’euros. El 2016 ja li vam dir a ell i al seu advo­cat que no tenia cap sen­tit, per molts motius, i a més encara arros­segàvem la crisi del 2008. Lla­vors vam dema­nar-li, jus­ta­ment, que cedís l’escul­tura de la Car­mela. I va fer-ho. Molts artis­tes com Plensa tenen el desig que la ciu­tat els faci la justícia que ells cre­uen merèixer. Però Plensa encara és rela­ti­va­ment jove.