Elaborar sobre la música del temps que passa

Albert Serra manté una amistat amb Ingrid Caven des que l’actriu i cantant alemanya va ser una de les presències que van encarnar un antic llibertinatge a Liberté, muntatge teatral representat l’any 2018 a la Volksbühne de Berlín que va donar peu a la pel·lícula homònima del cineasta. D’aquí, la idea de Serra de posar en relació Caven amb els músics banyolins autors de les atmosfèriques bandes sonores de films seus. És així que, en un espai escènic amb cortines de lluentons concebut pel director, Molforts ha acompanyat Caven, que a vegades dialogava amb la veu greu i bellament sensual de Xavier Gratacós, en una mena de performance sonora i corporal celebrada dimecres al Teatre de Salt. Dins de la programació de Temporada Alta, festival que fa 22 anys va acollir, al convent de Sant Domènec, un extraordinari (llegendari per a aquesta cronista) concert nodrit amb les chansons tragiques i les chansons chic enregistrades a l’immens disc Chambre 1050. Un espectacle en què va mostrar-se vivíssima invocant els seus morts, entre els quals Fassbinder, que, a més d’estar-hi casat del 1970 al 1972, va convertir-la en una de les presències mítiques del seu cinema.

Ha passat el temps i, és clar, encara hi ha més absents presents en la vida d’Ingrid Caven. El temps ha passat per la seva veu, més que esquinçada, però, als 85 anys, no ha perdut la capacitat expressiva, també transmesa intensament pel seu cos, que, mantenint-se ferm, a vegades va estirar-se a terra o va escarxofar-se en una butaca amb el vestigi gestual d’una cabaretera canalla. Fa 22 anys, Jean-Jacques Schuhl, la seva parella des de fa quatre dècades, acabava de publicar Ingrid Caven, una novel·la que parteix d’un record traumàtic de la cantant: quan tenia quatre anys, el Nadal del 1943, va cantar Santa Nit davant d’oficials i de soldats de l’exèrcit alemany en un campament militar. El seu pare era general en l’època de Hitler, i Caven ha dit que s’ha hagut d’enfrontar al fet de ser filla d’una generació d’assassins. A l’inici de l’espectacle amb Molforts, en una de les cançons escrites amb Schuhl, es va fer present aquell primer concert.

De fet, com si sintetitzessin l’esperit de la novel·la, les peces cantades per Caven són esbossos de la seva vida: la nena malalta plena de llagues que gemega; la formació musical; la trobada amb el salvatge Fassbinder; l’errar per hotels i festivals; els vincles amb una elit cultural parisenca; la relació amb Schuhl, que es desdobla en un escriptor proustià anomenat Charles. I tantes altres coses que fan que, propiciat per un gest d’amistat de Serra, se celebrés una presència mítica, però també una dona vital capaç de sobreviure a la mitificació. A Ingrid Caven, Charles diu que potser no fa res més que això: “Elaborar sobre la música del temps”. Del temps que va passant.