Ocells salats de mar

Durant els darrers dotze mesos, la cantant i pianista Lucía Fumero no ha parat: a part de llançar el segon àlbum en solitari, La Naissance de la Mer, un captivador assaig downtempo, eteri i oníric, sobre l’aventura de la maternitat(que hauria d’estar en totes les llistes de millors discos de l’any), va tenir encara temps per gravar un llarga-durada amb el seu pare, el gran contrabaixista Horacio Fumero, argentí radicat fa diverses dècades a Barcelona. El treball, poètic i inspirat, es diu, senzillament, Los Fumeros i transita pels territoris del jazz, el pop i les músiques llatinoamericanes. Pare i filla van presentar-lo dissabte passat a l’auditori de l’Ateneu de Banyoles, que continua sent un port segur per propostes fiables de format mitjà, amb finor, essència i personalitat, com era el cas. La vetllada va ser entretinguda, sota el signe de la delicadesa i la levitat, amb un públic atent i implicat, tot i què va haver-hi queixes, fins i tot dels músics, sobre l’excessiva temperatura fornida per la calefacció.

En el directe, el vessant jazzístic del projecte guanya clara ascendència sobre els restants components, malgrat que resten prou nítides i espurnejants totes les incursions per les tonalitats tropicalistes, andines, caribenyes i, naturalment, les aportacions portenyes. Es tracta d’un jazz elegant, per una banda cadenciós i fresc com la brisa del mar que apareix omnipresent en les lletres que canta Lucía, per l’altra, lleuger i volador com els noms d’ocells que Horacio utilitza per anomenar les seves composicions: Tordo, Golondrinas, Torcacitas...

El camí es va encetar amb la introspectiva Camino, amb el duet evidenciant clarament la seva connexió genètica, quadrant sincopadament el contrastos tècnics i harmònics entre els dos instruments. Tot era molt delicat, sobretot la veu de Lucía, que semblava tanmateix més confiada amb les tecles. El baix es propiciava robust i arbori, mentre el piano, sense tapa i comptant amb múltiples canals d’amplificació, aconseguia una alta definició envolupant. A la sala, malgrat, se sentia alguna interferència acústica, probablement provenint del sistema elèctric.

L’estaticisme escènic i lumínic es compensava amb una comunicació àgil i jovial amb la platea, potser en algun moment un pèl massa informal i, naturalment, pel mateix lliurament compromès dels intèrprets, que gaudien a dojo. Moments significatius van ser la picaresca El diablo suelto, original del veneçolà Heraclio Fernández, i la sumptuosa Pra dizer adeus, una bossa nova evocadora d’Edu Lobo. Tant pare com filla es van permetre solos: Horacio va triar Jo vull que m’acariciïs, del seu amic Tete Montoliu, i Lucía va preferir A Single Petal of a Rose, de Duke Ellington, com a preàmbul de Los aretes de la luna.

Encara faltaria una bona estona, ja que en el món del jazz els bisos es prenen molt seriosament. Els Fumeros van llançar-se a l’entremaliada Suite Andina, amb tres aerodinàmics moviments, incloent -hi en exclusiva una part cantada que no apareix en el disc. El final va ser somiador, amb el magnífic bolero Bola de nieve, amb Horacio guiant el tempo enlairat amb el seu estil percudiu sobre la fusta del contrabaix, niu d’ocells que volen com Dèdal i Ícar sobre les tecles del mar tranquil.