El fons fotogràfic de Pere Formiguera, tot nostre

“La fotografia no és un art. És una tècnica. Però una fotografia pot convertir-se en una obra d’art.” Això deia el fotògraf Pere Formiguera (1952-2013), nascut a Barcelona però santcugatenc de cor i ànima, amb 22 anys, en una divertida autobiografia que li va publicar la revista Nueva Lente, i en què també proclamava el seu amor per Dadà i el seu odi pels concursos. No es va trair mai a si mateix i la seva pràctica fotogràfica va ser sempre “completament lliure, sense por de provar coses noves”, remarca Roser Cambray, conservadora de fotografia del MNAC, que s’acaba de convertir en propietari d’un fons extraordinari de l’autor, aproximadament el 40% de la seva producció: 4.000 fotografies sobre paper (la majoria, còpies originals signades, però també proves “indispensables per entendre el seu procés creatiu”), més de 1.000 diapositives, a la vora de 4.000 fulls de contacte i material divers de la seva biblioteca i del seu arxiu.

La família es va fer càrrec d’aquest patrimoni, i el va cuidar amb devoció, quan Pere Formiguera va morir, als 60 anys, però tot d’una van ser conscients que una casa no és el millor lloc per conservar uns documents tan fràgils com són les fotografies. Ni tampoc tenien els recursos per divulgar-les. El 2016, els germans Formiguera van decidir dipositar el llegat al museu de capçalera de l’art català, per garantir-ne la salvaguarda. Mentrestant, podien valorar amb tranquil·litat el destí definitiu. Primer dilema a discutir: el vendrien o el donarien? Es va imposar la segona opció perquè “vendre’l era malvendre’l i, pitjor encara, dispersar-lo”, raona Santi Formiguera.

Segona qüestió: a qui l’havien de donar? “Havia de ser una institució pública, de prestigi i catalana; ni francesa ni espanyola, catalana.” L’interrogant es va resoldre de cop: el MNAC era el lloc. En saber-ho, els seus responsables no podien ser més feliços. “Mai vam pressionar la família”, assenyala el director, Pepe Serra. Al marge de la decisió final, els equips del museu feia anys que treballaven en el tractament del fons dipositat, i ja el tenen restaurat, inventariat i parcialment digitalitzat, uns processos que han seguit de prop molta gent del sector de la fotografia catalana. Només es pot dir d’una manera: “Pere Formiguera era una persona estimada pels col·legues.”

I un referent en l’experimentació artística que a partir dels anys setanta va situar la fotografia en un nou estadi “no utilitarista”, assenyala Cambray. Formiguera, puntal de la fotografia creativa del país, té ara, per celebrar la donació, un espai d’exposició propi, temporal –això sí–. A La pulsió creativa (fins al 21 d’abril), s’hi presenta una selecció del material ingressat, nou de les 35 sèries que trenen la seva trajectòria, de principi a fi. Les més primerenques seran tot un descobriment per a molts visitants, perquè són poc vistes i perquè ja contenen les claus d’un creador que sempre va buscar hibridacions entre la fotografia i la pintura (la seva formació era d’historiador de l’art) i entre la fotografia i el cinema.

La més antiga, de sèrie, és La meva amiga com un vaixell blanc (1975), plantejada com un homenatge a l’esperit futurista de Joan Salvat-Papasseit. Poderosa malgrat no formar part del corpus de treballs més famosos de Formiguera, especialment Cronos (1990-2001), una feina de retratar un cop al mes i durant deu anys 32 persones de l’entorn més proper de l’autor, amb edats que anaven dels dos als 75 anys. Al MNAC, llueix la galeria que va fer justament al seu germà Santi.

Missions. Reivindicar un Pere Formiguera molt més ric que ha quedat atrapat en els projectes consagrats. I reivindicar un Pere Formiguera molt més enllà de la faceta de fotògraf. També en va ser un bon estudiós, un fi comissari i un apassionat col·leccionista. Al MNAC coneixen bé les seves ensenyances perquè el van fitxar d’assessor quan a mitjan anys noranta es va muntar el departament de fotografia, encapçalat per David Balsells. I sempre va trobar temps per escriure llibres infantils i juvenils que, deu anys després de la seva mort, continuen sent llegits. Li agradaven molt els nens. Això també ho deia al prematur autoperfil que va publicar a la revista Nueva Lente.