cinema
Michelle Monaghan té un fill assedegat de sang a ‘Blood’
“El que m’agrada d’una pel·lícula de terror és la combinació de drama familiar amb horror. Veure que el seu fill està greument malalt és el més horrorós que pot viure una mare o un pare.” El cineasta nord-americà Brad Anderson, director de films com The machinist i les sèries The Killing i The wire, és un amant del gènere fantàstic i de terror, però busca la profunditat. L’ha trobada en la història de Blood , un inquietant drama familiar protagonitzat per Michelle Monaghan que barreja dos mons tan antagònics com el de la medicina i el vampirisme. Ho va explicar en una entrevista a El Punt Avui en el darrer festival de Sitges, on va presentar aquest film que s’acaba d’estrenar als cinemes.
Monaghan interpreta una dona que s’acaba de separar del seu marit i se’n va a viure a una vella granja familiar amb la seva filla adolescent i el fill petit. El gos de la família mossega el nen, després de passar uns dies perdut al bosc, i el contagia d’una misteriosa i greu malaltia que només millora quan beu sang. La feina d’infermera de la mare li facilita l’accés a la sang, però aviat ha de buscar maneres més sinistres d’aconseguir-la.
“Volia explorar fins on pot arribar una mare o un pare per salvar la seva criatura –explica el director–. Justament m’interessava posar el focus en aquesta ànima emocional de la pel·lícula. No només pretenc espantar, sinó arribar al cor dels espectadors. Més que de terror, és una pel·lícula de sacrifici dels pares pels fills.”
Realisme
El seu objectiu és crear una història el màxim de versemblant: “La gran majoria de les meves pel·lícules es basen en el realisme, tant si són de gènere fantàstic com si no. Aquí volia reflectir una relació mare-fill que se sentís com a real, veritable, perquè, si no, la gent no em compraria la història. Encara que la situació sigui fantàstica, vull que la gent pensi que això li podria passar.”
Michelle Monaghan (Codi font, Adeu, nena, adeu) fa un canvi de registre amb aquest paper tan dramàtic. “És molt bona actriu –comenta el director– i en aquesta pel·lícula funciona molt bé perquè no ens l’esperem en aquest registre. I com tots els bons actors i actrius es va plantejar el repte d’experimentar en aquest nou context.”Brad Anderson compara el cinema amb una finestra: “Quan ens hi apropem amb l’angle de llum adequat, ens veiem reflectits a nosaltres mateixos, i si variem l’angle, veiem els altres a l’exterior. El cinema per mi són les dues coses: les pel·lícules ens mostren les nostres situacions, però també serveixen per escapar i veure les situacions de l’altra gent. De vegades ens fan adonar-nos que no estem tan malament, que n’hi ha que estan pitjor. Per això estimem tant el cinema. Permet experimentar les nostres pròpies situacions i les dels altres.”