Bayona ho vol una mica tot

A prin­cipi dels últims anys setanta, Hollywood va abo­car-se a les pel·lícules de catàstro­fes, algu­nes de les quals amb avi­ons en perill. En aque­lla època hi va haver un acci­dent aeri real que, per les seves cir­cumstàncies excep­ci­o­nals rela­ci­o­na­des amb les de la super­vivència d’una part dels pas­sat­gers, va tenir un impacte mun­dial imme­diat, ha per­du­rat en la memòria i, per força, havia d’ins­pi­rar repor­tat­ges, lli­bres i algu­nes pel·lícules. L’acci­dent va tenir lloc a la ser­ra­lada dels Andes xilens el 17 d’octu­bre del 1972: les seves vícti­mes van ser els tri­pu­lants i els pas­sat­gers (juga­dors de l’equip de rugbi Old Boys Chris­tian Club, de Mon­te­vi­deo, i fami­li­ars i amics seus) del Fairc­hild 571 noli­e­jat a les for­ces arma­des de l’Uru­guai. En esta­ve­llar-se l’avió, 16 per­so­nes van morir; a causa de les feri­des o de la ina­nició, 13 més van perir abans que, havent cai­gut en un punt on eren invi­si­bles en la immensa ser­ra­lada, dos super­vi­vents acon­se­guis­sin arri­bar a un lloc amb presència humana; final­ment, pas­sats 72 dies, 16 homes (hi havia poques dones, cap va sobre­viure) van ser res­ca­tats: sense ali­ments, amb molts de dub­tes i escrúpols, havien deci­dit men­jar la carn dels cadàvers.

Qua­tre anys més tard dels fets, la mexi­cana Super­vi­vi­en­tes de los Andes, de René Car­dona Jr., va explo­tar mor­bo­sa­ment la qüestió del cani­ba­lisme. 20 anys més tard, Frank Mars­hall va rea­lit­zar-ne una pel·lícula hollywo­o­di­ana, Viven, amb l’espec­ta­cu­la­ri­tat de l’aven­tura i l’exal­tació d’un hero­isme indi­vi­du­a­lit­zat. Pas­sats 50 anys, el català Juan Anto­nio Bayona, amant dels rep­tes i així d’afron­tar “l’impos­si­ble”, n’ha fet una pel·lícula de Net­flix que, evi­dent­ment, aspira al gran públic. Ho fa, però, sense actors de Hollywood par­lant en anglès, sinó amb uru­gua­ians i argen­tins que ho fan en cas­tellà; amb una volun­tat de rea­lisme, que fa que es recons­tru­ei­xin amb detall unes situ­a­ci­ons extre­mes sense recrear-se en el tall de la carn dels cadàvers, i també amb el desig de mos­trar com la super­vivència va fer-se pos­si­ble per un espe­rit de soli­da­ri­tat que va “per­du­rar” en els morts: abans de morir, no només van aju­dar els altres, sinó que van “donar-los” el seu cos. D’aquí, basant-se en el lli­bre homònim de Pablo Vierci, cons­truït com un relat coral, no només dona presència i veu als sal­vats.

És així que Bayona no renun­cia a l’espec­ta­cle, sobre­tot pel que fa a l’escena de l’acci­dent i a la d’una allau de neu; però també a una certa ampul·losi­tat en la manera de fil­mar la immen­si­tat del pai­satge. Però, tan­ma­teix, vol dotar la pel·lícula d’una pro­fun­di­tat sobre la con­dició humana: hi ha els esforços per sobre­viure, però també les refle­xi­ons sobre la fra­gi­li­tat i a la vegada la per­se­ve­rança de la vida.

Bayona ho vol una mica tot. També que plo­rem, si cal amb l’ajuda de la música del nord-ame­ricà Mic­hael Giacc­hino.